Adéu al pare de l'estructuralisme francés

.

La comunitat antropològica està de dol rera conèixer la recent mort de Jean Claude Lévi-Strauss. Aquell que escriguera obres mestres com "Tristos tròpics" o "Estructures elementals del parentiu" ha mort a prop de complir el 101 anys, una llarga i prolífica vida al servei de l'etnologia i que tant ens ha ensenyat a tots.

Descanse en pau.

.

.

Manel Delgado: "Lévi-Strauss y el lugar de la antropología"

http://www.elpais.com/articulo/opinion/Levi-Strauss/lugar/antropologia/elpepiopi/20090108elpepiopi_11/Tes

Potlatch

La demembració del tot.

«Estaven tres cecs davant un elefant. Un d’ells li palpà la cua, i digué: “És una corda.” L’altre cec acaricià una pota de l’elefant i opinà: “És una columna”. I el tercer cec recolzà la mà en el cos de l’elefant i endevinà: “És una paret”.»
E. Galeano. Ser como ellos y otros artículos.

Història, passat, present i futur, cada cop més llunyans, irreconciliables i desconeguts.
Espais, dividits en signes oposats, quan no contraris i desiguals.
Homes radicalment esquinçats en ment, ànima, cos, on el pecat no afecta per igual, cossos polititzats.
Necessitat de control, curiositat incontrolable, sensacions poderoses per un poder de sensacions, eclosions sapiencials que perden en l’anàlisi el cos a investigar. Lamentable trencament del sistema en parts tan discretes que resulten difícils de recombinar.
Institucions deslligades, sentiments desvinculats, disciplines aïllades i elements fugissers, tan esmicolats que som incapaços de veure realment el que som, com a persones, com a poble, com a cultura.
L’especialització, l’aïllament, el desmembrament, la desvinculació generada per eixa Gran Transformació que representa el món industrial i mercantilista del capitalisme ens duu a perdre la visió del que som, i de mica en mica, sense reflex ni reflexió, fins i tot el que realment som.
Un ser, un tot, ara un producte malbaratat, un element més del mercat.
Seguim sent homes? Seguim tenint cultura? Seguim sent poble? O per contra hem anat anihilant, eliminant, destruint ara pobles, ara cultures, ara al mateix home?
Dividits, esmicolats, desllavassats, no som més que un cúmul de parts en circumstàncies deslligades, difícils de conciliar, impossibles de reconèixer-nos en un holisme total.
En aquestes circumstàncies, la pregunta “Què ens fa ser el que som?” es sotmet en la foscor més absoluta, com els tres cecs davant l’elefant.

Desmond Tutu

Vingueren, ells tenien la Bíblia i nosaltres la terra. I ens digueren: "Tanqueu els ulls i oreu". I quan obrírem els ulls, ells tenien la terra i nosaltres teniem la Bíblia.

K. Weston:

Ningú és juga més en el resultat dels conflictes sobre terminologia que les persones que se constitueixen a elles mateixa a través, i en contra, de les categories culturals disponibles.

Eres, eres i no eres.

- Comentaris a propòsit de l’article dels professors F. Cruces, A. Diaz de Rada, H. Velasco, et al. ¿Confianza, cosmetica o sospecha? Una etnografia multisituada de las relaciones entre instituciones y usuarios en sistemas expertos en España. 2002.-

Confessions d’un anònim qualsevol a través de la seva història social:

“El meu cos va nàixer un novembre del vuitanta, en un fred hospital residencial de la Plana, almenys això em contà la que es vingué a dir ma mare temps després. Jo, per contra, no vaig vindre a aquest món fins que un home amb bigot es va acreditar, rera una petita finestra burocràtica del registre civil, com a “el pare del xiquet” i a mi em van posar nom.
Eixe dia, en una decrèpita instància dels jutjats, vaig nàixer jo. Fins aleshores sembla que no era més que un cos que únicament ocupava espai, bastant per això. Sempre em quedarà el goig de saber-me més jove que el meu propi cos, paradoxes de la vida.

La meva infància combregà a través d’una llista d’expedients acumulats en la fiscalia de menors, cada expedient fiscal era un aniversari per a mi... la societat reconeixia els meus mèrits i en deixava signatura per a que ningú els oblidés, ja era tot un delinqüent. Amb ells vaig anar teixint tota una identitat que reflectia la seva gloriositat en un plàstic que reunia una serie de trets suposadament adscrits a mi i que m’identificaven, em sentia clarament reflectit en el meu DNI, sobre tot per la fotografia, era impecable.
La confirmació de la meva existència i l’assentament propi com a membre de dret d’una comunitat se’m feu palesa el dia que vaig signar amb la Caixa Rural del poble el meu crèdit hipotecari. Amb ell vaig travessar el llindar de l’existència en aquest món: la lletra, la llum, l’aigua, l’IBI, l’assegurança, la contribució... redéu, estava molt pagat, tothom se’n recordava de mi... cada mes! Estava en la plenitud de la meva vida.
Fins i tot la meva parella va contraure una mena de contracte amb mi en els jutjats. Deien que sinó no podia ser la meva esposa, que calia registrar-lo. Així també vaig tenir que fer amb els meus fills, anar a la mateixa finestra que anà l’home del bigot que s’acredità com mon pare... les coses no canvien. Visquen les costums i la tradició!
I el temps passà, els expedients fiscals que acreditaven la meva infància finalment preescrigueren, el meu DNI caducà i no vaig recordar renovar-lo en anys, el banc em furtà la casa per no poder pagar les lletres, i tots els que abans se’n recordaven de mi cada mes deixaren de fer-ho... que poc graciosos.
Amb la meva esposa, - be meva, això creia almenys fins que va marxar.- Les coses amb la parella, acavaren en un paper que esborrava el paper anterior que ens acreditava com a matrimoni i el jutge que ens casà fou el mateix que em retirà la custòdia d’aquells que la finestra burocràtica digué que eren meus... quina volatilitat!
Tot açò que us he contat no ve més que per la sorpresa que vaig tenir al assabentar-me que el mes passat hi hagué un incendi en el registre civil. Sí, en aquella petita finestra burocràtica. I com que no havien informatitzat els registres, la meva partida de naixement es cremà.
Més gran fou la meva sorpresa quan al anar a demanar unes ajudes a Serveis Socials per a passar el mes, em negaren qualsevol tipus d’ajuda pel simple fet de que jo no existia...
La hòstia!
Efectivament, no hi havia registre meu enlloc, i per tant jo no existia, que llestos els de les factures, no de bades deixaren de enviar-me records!

Doncs sí amics, si sentia orgull d’haver nascut més tard que el meu cos, i per tant de ser més jove que ell, ahir vaig descobrir que jo havia mort abans que ell. Que cony mort, desaparegut abans que ell, que cony desaparegut, ni tan sols havia existit...
quins capricis té està societat de consum...
Aleshores, som o no som?”

Crisi econòmica, crisi de representativitat

A propòsit d’un article de G. Sullings, “Introducción a la democracia real” Generación Aconcaua 2002.

Són molts els analistes que cataloguen l’actual crisi d’econòmica, no serem nosaltres els qui desafiem el saber expert, no és la nostra pretensió. Així però si que ens obstinem en donar una visió més amplia de l’actual crisi que puga esclarir una mica més com hem arribat a aquest extrem.
La crisi actual és una crisi de dalt cap a baix. Són les èlits corporatives les que han causat un col·lapse en el sistema al exprimir massa suc d’una taronja envellida i caduca. Ara bé, poderosos, savis i sense escrúpols, les grans corporacions, al veure que la taronja anava dessucant-se en excés i sense remei, optaren per la resposta simple i segura, deixar d’exprimir i tancar l’aixeta. La intenció és clara, crear temor i que el poble pagui el deute generat a través dels seus governs, i que es conforme després amb la meitat del suc que està consumint ara, amb una mica de sort, fins i tot el poble acceptarà amb gratitud que tornen a obrir l’aixeta.
L’èlit controla el flux de capital, qui sofreix de debó la crisi és la classe baixa, aquella classe que no té més font d’ingressos que la seva pròpia força de treball. Una força de treball al món occidental envellida, menys productiva i massa cara, que cobrava ja una folgada antiguitat, una força que ara, amb la temor, l’atur i la penúria, serà recontratada a la meitat del sou que abans cobrava per la mateixa feina, i amb agraïment!
Així però, aquest moviment no és nou, ja Marx l’anunciava com a model paradigmàtic de crisi. El problema ara però és més greu. La crisi econòmica ve agreujada per una crisi de representativitat, o almenys evidencia una profunda crisi de representativitat.
El poble, davant l’agonia demana ajuda als seus representants legítims, als seus funcionaris, als seus polítics. Però estos polítics no són tan seus com ells suposen. Hom vota en les eleccions als partits que es presenten, -la democràcia funciona-, però a qui escollir quan tots els plats que hi ha a la taula foten fàstic?
“Ens deixen escollir el que hi ha a la vitrina, però abans algú ha escollit per nosaltres quines opcions deuria haver-hi a la vitrina”
Les actuals organitzacions polítiques actuen com a empreses de la ideologia, personal assalariat, vinculat a fonts de finançament que sufrague els salaris, les campanyes electorals... no cal escarbar molt per trobar rera cada partit diverses caixes d’estalvis, grans corporacions. Qui tria els candidats, qui escull les opcions... el poble o les corporacions bancàries que mantenen o no els seus fluxes de capital cap als partits? No cal respondre... El poble tria, però és una elecció fictícia. La democràcia a occident, avui, és fictícia.
El poble es desespera veient com els partits elegits per ells no fan res per solucionar el problema, (i ja anem per 4 milions de problemes) però qui s’enfrontaria a la mamella que l’alimenta? Si hem dit que la crisi ve de dalt cap a avall, que es genera de les corporacions, com va un partit polític, vinculat econòmicament a la pròpia corporació promotora, a posar traves? Ficaran excuses, amagaran intencions, es remouran com el que es retorç de dolor... i deixaran passar el temps contradient-se i atemorint, fins que l’aixeta es torne a obrir, i després ens aconsellaran que acceptem els sous reduïts, que siguem patriotes, que arrimem el muscle... Ells hauran salvat el seu finançament, pot ser perdran temporalment el govern, però ja tornaran, si al cap i a la fi només queden dues o tres opcions a la vitrina.
Els capitalistes volen baixar el deute exacerbat, deixar que la taronja es recupere una mica, baixar els fums d’exigència al poble, afiançar la seva situació, que els seus socis governamentals assumeixin els excessos de tants anys i que usin els diners del poble per pagar les seves faltes. Si esperem que el govern faça una altra cosa que claudicar, estem llestos!
Els governs democràtics actuals no poden, ni volen fer res al respecte, el poder corporatiu els ha posat ahí i ell els manté. El poble ha de trobar altres vies per deixar-se sentir i recuperar la veu, calen noves formes de representativitat política, noves formes d’unió popular, cal que recuperem la idea democràtica demanant als partits que es sanejen des de dintre, que es desvinculen de les corporacions capitalistes, que treballen de baix cap a dalt i no de dalt cap a baix. Cal que solventem la crisi de representativitat, aquesta és l’autentica crisi que afecta al poble, l’altra, l’econòmica, passarà quan les corporacions així ho desitgin. Si volem que el govern ens ajude hem de tenir un govern propi, no una delegació dels capitalistes.