Anthropolis

Sant Antoni

2012-01-17T03:11:00.000-08:00

Feliç vetlada de Sant Antoni!!

Imatges: Nit de Sant Antoni a Vilanova d'Alcolea (Plom!GRÀFIC).

Música: "Ponent" Musicabulari (Sitja).

Debilitat i multiplicitat

2012-01-15T09:22:00.000-08:00

"Ora che Dio è morto, vogliamo che vivano molti dèi.

Vogliamo poterci muovere liberamente, ma senza alcuna rotondità classica, tra molti canoni, tra molti stili - di abbigliamento, di vita, di arte, di etica - vivendo come un autentico dovere etico e religioso la 'thlipsis',

il tormento della molteplicità".

(Gianni Vattimo)

Melangia de Cesária

2011-12-30T08:34:00.000-08:00

El passat dia 17 ens deixà un gran trosset de la nostra banda sonora.

Com diuen els savis: som vida, i aquesta és més que un "jo" perdut entre idees, és un "jo" situat sobre un horitzó, circumstància a salvar. En la circumstància d'alguns de nosaltres sonava la veu de la dama dels peus descalços. Al perdre-la a ella, eixe so circumstancial que, en justa mesura, ens conformava i ens ajudava a salvar-nos, ja no creixerà més. Una mena de tràgica providència ha fet que des d'ara, la pròpia Cesária, se'ns done com aquell sentiment que tant ens va ensenyar a estimar, la sodade.

per sempre més...

Saber que s'és estant:

2011-12-07T03:52:00.000-08:00

"On ne reçoit pas la sagesse, il faut la découvrir soi-même après un trajet que personne ne peut faire pour nous, ne peut nous épargner, car elle est un point de vue sur les choses".

Proust, M. À la recherche du temps perdu. 1919, tome 5, p.122.

El mal, entre la culpa y la desgracia

2011-03-19T13:05:00.000-07:00

El cristianismo, concebido en su generalidad, se ha acercado al concepto del mal desde una poición habitualmente circunspecta dado el carácter controvertido del mismo. Para el cristianismo, como religión monoteísta, Dios es el único y absoluto creador de todo lo existente, y por tanto responsable único y último de todo lo que concierne al universo, entre ello el mal. Esto conlleva una disposición para con Dios que confunde al creyente: si por un lado éste se siente con la inclinación a venerar a su Dios, pues él es su señor y creador, por otro siente estupefacción al ver que el mal se manifiesta y le atañe, pues obviamente también éste es criatura de Dios, o un consentimiento del mismo. La pregunta que necesariamente se hacen muchos creyentes es pues sobre cómo el mal pudo emanar de Dios, o cómo Dios puede permitir el mal.
En la mayoría de los casos el cristiano guarda expectante, mira a Dios suspicaz y trata de encontrar en las escrituras y en la tradición algún tipo de respuesta, en el peor de los casos un consuelo al menos que alivie su desazón. Los más audaces osan preguntarle. Claro está, éste mantiene su silencio. Silencio, el que emana sobre el mal, que ha generado respuestas dispares entre los hombres, para algunos ha servido de pretexto para entender que Dios no es tan absoluto como se postula, para otros simplemente es prueba de que este Dios no es más que un sin-sentido, para los cristianos en general, el mal se ha convertido en una prueba de fe, pues el que sigue creyendo a pesar del mal se manifiesta como un “auténtico” cristiano.
Lo que se pretende abordar en el presente artículo son precisamente las diferentes respuestas que el cristianismo ha generado sobre la pregunta del mal, dado el implacable silencio de Dios; analizar qué tipo de respuestas se ha ofrecido a los feligreses a lo largo de su historia como Iglesia, como tradición; y que efectos ha traído esto consigo, efectos que se han ido ramificando a través del tiempo, modelando no solo nuestras respuestas frente al mal, sino también nuestra manera de entenderlo, y con él al bien, y al mundo mismo. Pues la manera de pensar un concepto tan primario y primordial como es el mal resulta tan determinante al modo de actuar que podríamos afirmar que estas concepciones nos afectan de manera cuasi-estructural, a modo de habitus en el sentido de Bourdieu, o de helis aristotélica. La presencia del mal, tanto a nivel moral como ontológico, es tal en el mundo a lo largo de su historia que más allá de las creencias religiosas de cada individuo las concepciones que hemos ido conjugando sobre él subyacen en la memoria colectiva de las comunidades, modelando incluso el tipo de sociedad en el que se desenvuelven.

Si entender el mal desde el cristianismo sirve luego para comprender el mal desde otras perspectivas, desde otras culturas, desde otros tiempos, lo veremos en adelante, pero es necesario primero entender el concepto desde nuestro propio espacio para luego dialogar con esas alteridades que nos envuelven. Quizá, este proceso de reflexión iniciado desde nuestra posición, sirva luego para establecer los parámetros de una reflexión colectiva, y obtener así una visión mucho más amplia y positiva del mal, pues si algo tiene el concepto de real es que es tan universal como lo es el del bien.

Article complet a:

http://sobreelmal.blogspot.com/

El sentiment i el nom:

2011-03-02T12:09:00.001-08:00

"Omple la teva ànima d'ell per profunda que siga, i quan, saturada d'aqueix sentiment, et sentis feliç, dóna-li llavors el nom que vulguis, digue'n Dita, Cor, Amor, Déu. Per a això no en tinc de nom; el sentiment ho és tot. El nom és només soroll i fum que ens vetlla la flama del cel".

Goethe, J. W., "El jardi de Marta - Margarida, Faust", Faust.

Lo nuevo, archivos culturales y desarraigos populares

2011-02-27T02:12:00.000-08:00

Boris Groys, en su libro Sobre lo nuevo: Ensayo de una economía cultural de 1992, define la Modernidad mediante la tendencia que ésta demuestra «a la superación de lo antiguo, a la trasgresión y el infringimiento de límites», o dicho de otro modo: a la obtención de lo nuevo; la Modernidad, definida así, se construirá en contraposición a lo tradicional o ya establecido, a saber, lo viejo. Con este alegato, Groys, no solo nos ofrece una de las características más definitorias de la Modernidad, que lo es, sino que a su vez nos destapa una de las paradojas más debatidas sobre la misma: la relación que mantiene ésta con lo viejo. «El valor de una obra cultural original e innovadora [...] se define preferentemente por su referencia a la tradición cultural» (Groys, B., 1992: 17) y no por ningún atributo que se desprenda de la creación misma. Esta dualidad valorativa que se da entre lo viejo y lo nuevo será, precisamente, el motivo central que determine el presente artículo. A lo largo de estas páginas trataremos de ver qué implicaciones genera la continua búsqueda de lo nuevo, desde o a pesar de lo ya existente, y qué repercusiones establece en la concepción social del producto cultural.

[...]
La obsesión que mantiene la Modernidad por lo nuevo, la tendencia de los artistas para con ello, casi podría narrarse a modo de mito griego; podríamos hablar del inacabable retorno de Ulises, o del eterno castigo de Tántalo como análogos a nuestro proceso incesante de búsqueda. La pesquisa hacia lo nuevo parece ser ese anhelo incombustible, esa fruta tentadora que nunca saciará nuestra hambre, ese hogar a veces tan cercano pero de disfrute efímero o ilusorio. La búsqueda de lo nuevo es una tendencia a consumar un anhelo que nunca podrá ser satisfecho de manera completa por una simple contrariedad lógica: lo que es, en breve, deja de ser nuevo. Entendida así, la búsqueda que la Modernidad emprende hacia lo nuevo se convierte en una tendencia hacia el infinito, de superación constante del instante, de trascendencia continua de lo establecido, de búsqueda insatisfecha a través del sistema simbólico que supone el arte. Desde sus inicios, los artistas modernos, han tratado de explotar los discursos existentes con el propósito de descubrir una y otra vez lo nuevo. La idea de progreso, de evolución sociocultural de la Modernidad en su inclinación ilustrada, les llevaba a entender el concepto de nuevo vinculado a una concepción lineal del tiempo, de superación del presente. [...] Esta disposición temporal ha ido alterando su trazado en épocas más recientes, la concepción lineal de tiempo ha sido superada por otra forma más plural y polivalente, una visión multilineal del mismo. Los nuevos horizontes ya no miran necesariamente, o únicamente, al futuro como el terreno de la posibilidad. Duchamp anticipó estos movimientos con sus ready-mades hallando lo nuevo, no en la tendencia hacia el futuro, sino en la relectura del pasado. El mismo final de la Historia del Arte, o “el fin del arte” como apunta Danto en su estudio sobre las Brillo Boxes de Warhol.
Este cambio en la concepción temporal se ha venido a entender como efecto de una frustración casi anunciada, del cansancio necesario de un periodo, la Modernidad, que se está dando de bruces con la realidad que le subyace, que entiende que el camino hacia lo nuevo es un camino sin otro fin que no sea la renuncia del mismo, para muchos la Post-modernidad. [...]
En este artículo se habla, sobre todo, de esta tendencia al reencuentro con lo que fuimos, con nuestra tradición, una vez desvalorizada como elemento estético y olvidada en el archivo para ser de nuevo tenida en cuenta. Pero también advertimos que si los elementos tradicionales han de ser redescubiertos apelaremos siempre al quijotismo del artista en su intención de ser coherente con su trabajo, y les pediremos que no caigan en la ceguera de querer legitimar su obra más allá del reencuentro. Para ello existe el hermeneuta, para marcar la funcionalidad de los archivos y recordar nuestros límites frente a los abismos discursivos anunciados. Solo mediante él aseguraremos una aproximación más certera y fiable al sentido tradicional de nuestros artefactos, y, al fin y al cabo, si de lo que se trata es de innovar, de ser originales, al menos nos servirá para obviar usos y estilos ya pasados, o ¿qué de nuevo tendría encontrar el urinario de Duchamp en un baño de estación precisamente para orinar?

Article complet a:

En català:

http://www.avamus.org/revista_qdv/qdv_numero3.html#ARXIUS

En castellano:

http://tradicioneidentidad.blogspot.com/

Une Charogne

2010-08-25T02:30:00.000-07:00

"Alors, ô ma beauté! dites à la vermine
Qui vous mangera de baiser
Que j'ai gardé la forme et l'essence divine
De mes amours décomposés!"

Baudelaire, Charles. "XXIX-Une Charogne", Les Fleurs du mal, 1857.

Contes de la selva: Malinowski

2010-08-14T02:40:00.000-07:00

El vídeo que apareix a continuació és creació de la BBC. Correspon a una série de 6 capítols sobre la vida i obra de Bronislaw Malinowski. El link en qüestió correspon al capítol 1, la resta estan indicats en la mateixa pàgina.

Autenticitat, un concepte intencionat

2010-05-03T01:02:00.000-07:00

L’altre dia va caure en les meves mans un curiós article de l’antropòloga Ana María Ochoa (El desplazamineto de los espacios de la autenticidad: una mirada desde la música. Revista de Antropología Nº 15., 1998) en el que descrivia els desafiaments al concepte “autenticitat” que músiques com el rock i les world music han abanderat alhora de legitimitzar la seva hegemonia. Hem resultà sorprenent els entreteixits que desdibuixava alhora de vincular l’autenticitat del rock en el seu esforç de mantenir-se al marge del gran mercat, signe de genuinitat, i com se discutia sobre si les world music mantenien o no una autenticitat al respecte de l’ètnia de la que partien, donat que la pròpia definició de “músiques del món” ja descontextualitza el fenomen1.
El que em cridà l’atenció, dintre de la marca músiques del món, fou un detall que definia l’autenticitat com a portadora de diferents valors associats. Ochoa defenia que «en moltes ocasions xocaven diferents nocions de l’autèntic: els que s’adhereixen a una noció patrimonial d’autenticitat, basada en una identificació estreta entre nació i folklore, generalment no accepten que se presenten noves versions dels mateixos gèneres musicals (...)». Remata l’exposició del extracte parlant de com a voltes les diferents nocions d’autenticitat comporten diferents formes d’intolerància.
A nivell descriptiu resulta evident, i els exemples que utilitza Ochoa sobre músiques llatines són molt gràfics, com diferents grups socials d’una mateixa ètnia (diferents en quant a ideologia, estament, classe...), arriben a fer un ús discriminat i intencionat del concepte “autenticitat”, ideològicament resulta sucós definir la identitat en termes de genuinitat, autenticitat, particularisme, essencialisme, ja que reforcen i construeixen la diferència al respecte de l’altre social.
L’article d’Ochoa fa una anàlisi de com un constructe social és canalitzat a través de la música, un art de masses, un vehicle de comunicació i una gran arma ideològica, al meu parer. Abans però de veure com les músiques d’arrel, no sols les músiques del món2, s’utilitzen com a vehicle de diferenciació ètnica, m’interessa abordar lacònicament el propi concepte d’autenticitat.
Autenticitat, autèntic, és un concepte usat socialment com un marcador total en si mateix, un concepte absolut, o ets o no ets, socialment no se pot ser mitjanament autèntic. Autenticitat és un concepte que implica al que ho és com a portador d’una veritat, d’una certitud garantida, és un concepte que desperta el matís de genuí, d’ari, fins i tot de legítim. Autenticitat es posiciona com a contrari a falsedat, a il·legítim, a corrupte o pervers, a mulat. Donada la més que discutida dificultat per establir patrons absoluts, objectius, en ciències socials, el concepte autenticitat passa més per ser un producte, un constructe generat per un entramat ideològic, que no pas un element definitori de la realitat social que pretén aprehendre.
El concepte autenticitat aplicat a la cultura-societat no sols implica una forma determinada de comprendre la cultura, implica també tot un paradigma lligat a una clara tendència ideològica. Aquest paradigma essencialista de la cultura, vinculat a corrents romàntiques, defèn l’existència de determinats elements que identifiquen i defineixen de manera estàtica a la pròpia cultura, implica determinisme, empenta a parlar d’una substància definible i caracteritzable, d’uns elements essencials inamovibles que defineixen una ètnia com a portadora d’una cultura.
Les conseqüències d’una visió radicalitzada de l’essencialisme cultural les sabem dintre dels infinits exemples de violència cultural exercits pels estats-nació vers les ètnies adherides al patró modern de societat. Violència exercida a través dels judicis de valor al respecte de qui és i qui no és autèntic en la pròpia cultura, judicis que deriven en discriminació, marginació, intolerància, estratificació, folklorització...
La flexibilitat alhora d’abordar el concepte autenticitat només denuncia el major o menor radicalisme amb el que diferents grups d’una ètnia s’aferren a eixos elements particularistes i essencialistes per tal de definir el que són respecte dels altres. Una construcció identitària basada en una definició folklòrica dels patrons culturals.

Les músiques ètniques (també anomenades, amb matisos particulars, com música tradicional, músiques d’arrel, música folk, músiques folklòriques...) han jugat i juguen un paper important alhora de legitimar eixa autenticitat, i amb ella, els trets que defineixen la identitat d’un poble determinat.
El poder de la música, sui generis, en la societat moderna alhora de legitimar ideologies pot equiparar-se en efectivitat al dels ritus religiosos o les cerimònies espirituals. La música és un producte cultural dirigit a masses cada cop més extenses gràcies a les noves tecnologies, un element positiu de mobilització social, de creació d’ídols, de generació de mites... com a tal és un poderós legitimador d’ideologies i tendències que desemboca en un arma de control o revolució segons qui la dispense i amb quines intencions i recursos.
Les músiques ètniques, per definició, venen vinculades a una cultura determinada, re-presenten una cultura determinada. Són músiques que, per definició, incorporen elements de la societat a la que pertanyen, que beuen de la història d’un poble determinat i es manifesten en el present del propi conjunt. Les formes i famílies musicals que usen, les històries que narren en les lletres de les cançons, el públic al que dirigeixen els missatges, tot plegat van molt enfocades a mostrar, de manera artística, que formen part de l’imaginari de la pròpia ètnia. No són músiques, a priori, abstractes, abstretes del seu context, ballant en un mar mediàtic, desarrelades i globalitzades, industrialitzades i produïdes per una indústria comercial. (Dic “a priori” perquè la world music és un exemple clar de com les músiques ètniques perden tot el misticisme cultural del que parteixen i queden reduïdes, en molts casos, a simples productes portadors d’ideologies trans-ètniques)
Les músiques ètniques, les d’arrel tradicional, parteixen del fet que estan localitzades, parlen en veu d’un poble, són representants del poble que els contextualitzen. Incorporen en els seus instruments, en les seves lletres, en la seva música les inquietuds, els valors, les creences, els gusts i disgusts del seu poble. I tot açò les fa valuoses, útils alhora que perilloses per al sistema segons amb quines intencions siguen emprades.

Mantenint-se al marge de la instrumentalització política, és important, per la transcendència que pot comportar el producte musical d’una determinada cultura, pel poder legitimador que aquesta producció immaterial pot generar, per la intenció ideològica que inevitablement arrossega, partir d’un concepte de cultura clar i ras que explicite i descare les intencions encobertes que puguen subsistir. Som conscients que qualsevol paradigma arrossega amb ell una ideologia encoberta, és inevitable definir sense partir del propi punt de vista, la visió, per més elements globals i acadèmics que adhereixi, sempre és local. Una altra cosa serà la capacitat o flexibilitat alhora de tolerar i acceptar altres premisses i de veure la diferència com a part de la riquesa i no com a una amenaça. Així per ètica creiem que el primer pas alhora de construir és explicitar les eines i intencions a arrabassar.
Nosaltres partim d’una definició de cultura que viu lluny dels essencialismes i, tot i no estar en contra dels particularismes històrics, no comparteix la intenció de usar-los per tal de generar alteritats axiològicament definides.
Partint de que no veiem l’essencialisme com a element definidor de cultura sinó més bé com a element ideològic dels euro-nacionalismes romàntics, per a nosaltres, el concepte autenticitat no té cabuda dintre del marge cultural. Per a nosaltres no existeixen maneres més o menys autèntiques de viure una cultura. La cultura és un terme dinàmic i en continua construcció, no podem veure a les societats, ni a les cultures com donades per suposades, com si estigueren configurades per una essència interna o un pla magistral, sinó que les series culturals i les series de les series estan contínuament en construcció, deconstrucció i reconstrucció, sota l’impacte de múltiples processos que afecten a diversos camps de connexions socials i culturals. (Wolf, E., 1984).
No acceptem la definició cultural en termes d’autenticitat, per això no entrem en la disputa de si esta visió de la nostra música és més o menys autèntica, fidel a la història, veraç a la tradició cultural dels valencians. Per a nosaltres la identitat és un procés de continua negociació dels elements simbòlics, no és un estatisme. Per parlar d’autenticitat primer és imprescindible definir la cultura en termes d’elements estàtics, de patrons, de models, cànons, d’estàndards a partir dels quals referenciar la relativa semblança o perversió de la nova producció cultural. Per a nosaltres els cànons són premisses fal·laces tenyides d’ideologia identitària i com a tal meres construccions socials, no realitats deslligades de la ment i la pretensió humana. Fills d’un moment històric determinat (la renaixença) i portadors d’una ideologia determinada (el conservadorisme nacionalista) els motlles que pretenen demarcar els límits, l’autenticitat, de la producció cultural dels valencians, no són més que constructes, ara caducs, que referencien cada cop menys la cada cop més complexa realitat del poble valencià. Basar-nos en elements estàtics per determinar la identitat cultural és per a nosaltres negar-se a l’empirisme i no ser fidels amb la realitat, és remuntar-nos a ideologies pretèrites ja explotades, és caure en tendències reconegudes i, llavors, no aconseguir re-presentar l’actual realitat del nostre poble.
.
.
1 World music és una etiqueta creada per definir un conjunt de músiques determinades. Apareix oficialment l’any 1991 responent a una clara necessitat comercial. Aquesta etiqueta aprehèn en ella músiques que pertanyin a minories ètniques residents a qualsevol part del món sense incloure les músiques fetes a Europa o EE.UU. (Steven Feld, 1994)
2 Diferenciem world music de músiques d’arrel (tradicional) en quant a que Cultura Tradicional és un terme que es limita a la producció cultural de l’occident europeu i per extensió a la resta d’occident (EE.UU.).

Estudis tradicionals, estudis contemporanis

2010-01-31T01:39:00.000-08:00

La idiosincràsia ha abraçat sempre el model valencià d’estudis tradicionals. Ja de bons inicis, degut al tipus de creixement econòmic basat en l’agricultura, la cultura tradicional, adherida a un estil de vida rural, durà fins a dates molt més recents que no en altres pobles europeus. La industrialització no començà a guanyar presència fins l’arribada dels anys vint del segle XX, moment en el que el folklore, paradigma predominant en els estudis tradicionals, començà a guanyar presència al nostre territori.
Agrupacions com Lo Rat Penat es convertiren en representants exponencials de la renaixença i el folklorisme al país i anaren revestint d’ideologia patriòtica, d’un valencianisme incipient, tot treball vinculat als valencians. Amb ells vingué també la recopilació de la cultura popular, el folklore resultava una bona eina legitimadora de la política nacionalista i a ells quedà vinculat. Valencianistes, catalanistes, castellanistes i demés -istes, usaren i desusaren la folklorització dels elements populars al seu caprici per remarcar els marcadors identitaris que els calgués per tal de legitimar la seva idea de “ser valencià” -en poques ocasions s’exemplifica de manera tan fidel la frase de J.Friedman de que és el poder qui crea la identitat-.
El major inconvenient i lamentable contrapassa d'aquells inicis amb la que topem els estudiosos de la tradició actualment és amb l’escassa o inexistent, en la majoria dels casos, formació metodològica i rigor científic d’aquells folkloristes de principis de segle que ens deixaren així una trista herència patrimonial lligada a ideologies radicals.
Amb la Guerra civil, però, els estudis tradicionals quedaren completament aturats. Ja en 1939 la cultura popular i els treballs folklòrics foren represos, però ara fou la Sección Femenina qui els sotmeté a un escrupulós procés de reconversió i adaptació a la nova ideologia espanyolista a través dels grups de Coros y Danzas. L’essencialisme, la cosificació a la que els folkloristes de la renaixença i dels esmenats -ismes sotmeteren a la tradició valenciana, fou ara usat pel franquisme amb una intenció ben contrariada.
-Cal incidir, però, que majoritàriament en pobles rurals, la cultura tradicional, tot i els continus intents de folklorització, continuà viva a través de la comunicació oral, en espais més privats-.
Amb la implantació de l’estat democràtic aflorà la necessitat de reconstruir una identitat basada en marcadors autòctons, propis dels valencians, i es mirà de recuperar aquells elements estructurals que durant la renaixença s’acordaren com a elements essencials dels valencians, calia tornar a ser valencians. Reaparegueren aleshores diversos moviments folklòrics entre els quals els popularment coneguts com a “grups de danses”, qui oferien una mostra folklòrica que unia a sobre l’escenari dansa, música i indumentària, reprenent els motius de les antigues escoles de ball dels anys vint.
Al mateix temps, ja visible en un estat germinal durant la decadència del règim, els grups de folk pretengueren donar una visió més oberta de la cultura tradicional, més espontània, apartada dels clitxets folkloristes, però molt més polititzada que els propis grups de danses. Parlem de grups com Al Tall o els Pavesos, grups que usaren elements de la cultura popular que mantenien reminiscències aïllades de la cultura tradicional, i els barrejaven amb elements folklòrics i peces de recuperació o de nova creació.
Als vuitanta aparegué un oasi en mig del desert folklorista, la Riproposta, i ja dintre dels noranta, la combinació i barreja d’elements trans-ètnics fou evident. La fusió ètnica, la barreja musical per exemple, advocava sobre tot per un nou constructe social, la cultura mediterrània, un concepte que pretenia obrir la nova cultura valenciana a un mercat i a un auditori major i més difós, recuperant la presència dels valencians al món.
Els grups de folk donaren pas a noves maneres d’entendre i llegir una cultura tradicional obsoleta rera els patrons preponderants del folklorisme. Els estudis tradicionals transgredien límits conceptuals i es permetien desafiar el model folklorista, usant la música com a eina principal.
Amb el temps, la intensitat tendenciosa i político-social anà decreixent. La normalitat i el creixement dels models industrials i del mercantilisme cultural, produïren l’inevitable conversió de la política en economia. El folklore, el ressorgiment, la recuperació, es revestí aleshores d’un producte estandarditzat i coreografiat disposat en un format prest per a la venda i la divulgació de les seves propostes.

No és fins a inicis del segle XXI, quan la idea foucaultiana de revisar la història i fer una arqueologia del saber es comença a aplicar a les formes que alimenten la cultura tradicional valenciana. Aquesta relectura dels estudis folklòrics i dels survivals que encara ens queden de la pròpia cultura tradicional, es veu impulsada a més per l’estudi de les formes procedimentals de la cultura, encara vigents en el quefer i la memòria col•lectiva dels valencians. Fins ara, des del model folklorista, s’havia posat l’accent en la recopilació del producte material i immaterial de la cultura, en el què, i en la majoria dels casos, s’havia desestimat l’atenció destinada al com, a les formes, als procediments de treball i d’acció cultural. El producte és un element fàcilment aprehensible, per tant un bon material per als folkloristes, caçadors d’essències immutables, però el procediment es fonamenta en l’acció, en l’agent, i aquest és inevitablement canviant, adaptable a un context contínuament influenciat i per tant mancat d’essència interna, que no de memòria col•lectiva. És per això que, lligats a l’agent, els procediments s’adapten al medi, canvien amb ell, s’alimenten d’eixa memòria social i s’adapten a un món global i intercomunicat, d’altra manera s’abandonarien i es perdrien.
Tenim, doncs, un nou element de la cultura a estudiar que ens assegura un bagatge viu dels agents culturals, que no dorm en museus sinó que es recicla i es renegocia amb la resta de la cultura contemporània. Per tant només cal trobar eixes maneres de viure la cultura tradicional, eixes formes d’aplicar els sabers tradicionals que continuen desperts en la memòria dels nostres agents per trobar formes encara vives i actuals, renegociades i ajustades, de la vella cultura tradicional que han sobreviscut al temps en les formes heretades, doncs al ser procediments han d’estar vius per definició. Així trobem l’opció de poder fer noves produccions amb dissenys totalment contemporanis, però cenyides a les formes de fer tradicionals, heretades de la memòria del nostre poble. Un treball contemporani, vinculat als dissenys globals, però partint de formes de fer, de visions i procediments, locals.
Amb aquests elements de revisió i obertura apareixen entitats vinculades a la música, a la dansa, etc., que ja obrin les seves mires a eines i tècniques de treball relacionades amb corrents com el post-estructuralisme, on trobem deconstruccions, trobem semiologia i trobem aplicacions de l’hermenèutica que es poden ajustar al bast camp dels estudis tradicionals, entre els quals la música és només un exemple. Aquesta és almenys la línia que actualment tractem de seguir en els nostres treballs i la que reflectim amb la nostra producció cultural. El present que pretenem per als estudis tradicionals.
.
Publicat en "Revista Argentina, 2010".

Carl Gustav Jung (Transferència i arquetips)

2010-01-16T05:11:00.001-08:00

El Kankurang, ritu d'iniciació mandinga

2009-12-13T00:33:00.000-08:00

Adéu al pare de l'estructuralisme francés

2009-11-04T00:34:00.001-08:00

La comunitat antropològica està de dol rera conèixer la recent mort de Jean Claude Lévi-Strauss. Aquell que escriguera obres mestres com "Tristos tròpics" o "Estructures elementals del parentiu" ha mort a prop de complir el 101 anys, una llarga i prolífica vida al servei de l'etnologia i que tant ens ha ensenyat a tots.

Descanse en pau.

Manel Delgado: "Lévi-Strauss y el lugar de la antropología"

http://www.elpais.com/articulo/opinion/Levi-Strauss/lugar/antropologia/elpepiopi/20090108elpepiopi_11/Tes

Potlatch

2009-11-03T04:45:00.000-08:00

La demembració del tot.

2009-08-23T01:40:00.000-07:00

«Estaven tres cecs davant un elefant. Un d’ells li palpà la cua, i digué: “És una corda.” L’altre cec acaricià una pota de l’elefant i opinà: “És una columna”. I el tercer cec recolzà la mà en el cos de l’elefant i endevinà: “És una paret”.»
E. Galeano. Ser como ellos y otros artículos.

Història, passat, present i futur, cada cop més llunyans, irreconciliables i desconeguts.
Espais, dividits en signes oposats, quan no contraris i desiguals.
Homes radicalment esquinçats en ment, ànima, cos, on el pecat no afecta per igual, cossos polititzats.
Necessitat de control, curiositat incontrolable, sensacions poderoses per un poder de sensacions, eclosions sapiencials que perden en l’anàlisi el cos a investigar. Lamentable trencament del sistema en parts tan discretes que resulten difícils de recombinar.
Institucions deslligades, sentiments desvinculats, disciplines aïllades i elements fugissers, tan esmicolats que som incapaços de veure realment el que som, com a persones, com a poble, com a cultura.
L’especialització, l’aïllament, el desmembrament, la desvinculació generada per eixa Gran Transformació que representa el món industrial i mercantilista del capitalisme ens duu a perdre la visió del que som, i de mica en mica, sense reflex ni reflexió, fins i tot el que realment som.
Un ser, un tot, ara un producte malbaratat, un element més del mercat.
Seguim sent homes? Seguim tenint cultura? Seguim sent poble? O per contra hem anat anihilant, eliminant, destruint ara pobles, ara cultures, ara al mateix home?
Dividits, esmicolats, desllavassats, no som més que un cúmul de parts en circumstàncies deslligades, difícils de conciliar, impossibles de reconèixer-nos en un holisme total.
En aquestes circumstàncies, la pregunta “Què ens fa ser el que som?” es sotmet en la foscor més absoluta, com els tres cecs davant l’elefant.

Desmond Tutu

2009-08-23T00:50:00.000-07:00

Vingueren, ells tenien la Bíblia i nosaltres la terra. I ens digueren: "Tanqueu els ulls i oreu". I quan obrírem els ulls, ells tenien la terra i nosaltres teniem la Bíblia.

K. Weston:

2009-05-25T04:15:00.001-07:00

Ningú és juga més en el resultat dels conflictes sobre terminologia que les persones que se constitueixen a elles mateixa a través, i en contra, de les categories culturals disponibles.

Eres, eres i no eres.

2009-05-04T13:04:00.000-07:00

- Comentaris a propòsit de l’article dels professors F. Cruces, A. Diaz de Rada, H. Velasco, et al. ¿Confianza, cosmetica o sospecha? Una etnografia multisituada de las relaciones entre instituciones y usuarios en sistemas expertos en España. 2002.-

Confessions d’un anònim qualsevol a través de la seva història social:

“El meu cos va nàixer un novembre del vuitanta, en un fred hospital residencial de la Plana, almenys això em contà la que es vingué a dir ma mare temps després. Jo, per contra, no vaig vindre a aquest món fins que un home amb bigot es va acreditar, rera una petita finestra burocràtica del registre civil, com a “el pare del xiquet” i a mi em van posar nom.
Eixe dia, en una decrèpita instància dels jutjats, vaig nàixer jo. Fins aleshores sembla que no era més que un cos que únicament ocupava espai, bastant per això. Sempre em quedarà el goig de saber-me més jove que el meu propi cos, paradoxes de la vida.

La meva infància combregà a través d’una llista d’expedients acumulats en la fiscalia de menors, cada expedient fiscal era un aniversari per a mi... la societat reconeixia els meus mèrits i en deixava signatura per a que ningú els oblidés, ja era tot un delinqüent. Amb ells vaig anar teixint tota una identitat que reflectia la seva gloriositat en un plàstic que reunia una serie de trets suposadament adscrits a mi i que m’identificaven, em sentia clarament reflectit en el meu DNI, sobre tot per la fotografia, era impecable.
La confirmació de la meva existència i l’assentament propi com a membre de dret d’una comunitat se’m feu palesa el dia que vaig signar amb la Caixa Rural del poble el meu crèdit hipotecari. Amb ell vaig travessar el llindar de l’existència en aquest món: la lletra, la llum, l’aigua, l’IBI, l’assegurança, la contribució... redéu, estava molt pagat, tothom se’n recordava de mi... cada mes! Estava en la plenitud de la meva vida.
Fins i tot la meva parella va contraure una mena de contracte amb mi en els jutjats. Deien que sinó no podia ser la meva esposa, que calia registrar-lo. Així també vaig tenir que fer amb els meus fills, anar a la mateixa finestra que anà l’home del bigot que s’acredità com mon pare... les coses no canvien. Visquen les costums i la tradició!
I el temps passà, els expedients fiscals que acreditaven la meva infància finalment preescrigueren, el meu DNI caducà i no vaig recordar renovar-lo en anys, el banc em furtà la casa per no poder pagar les lletres, i tots els que abans se’n recordaven de mi cada mes deixaren de fer-ho... que poc graciosos.
Amb la meva esposa, - be meva, això creia almenys fins que va marxar.- Les coses amb la parella, acavaren en un paper que esborrava el paper anterior que ens acreditava com a matrimoni i el jutge que ens casà fou el mateix que em retirà la custòdia d’aquells que la finestra burocràtica digué que eren meus... quina volatilitat!
Tot açò que us he contat no ve més que per la sorpresa que vaig tenir al assabentar-me que el mes passat hi hagué un incendi en el registre civil. Sí, en aquella petita finestra burocràtica. I com que no havien informatitzat els registres, la meva partida de naixement es cremà.
Més gran fou la meva sorpresa quan al anar a demanar unes ajudes a Serveis Socials per a passar el mes, em negaren qualsevol tipus d’ajuda pel simple fet de que jo no existia...
La hòstia!
Efectivament, no hi havia registre meu enlloc, i per tant jo no existia, que llestos els de les factures, no de bades deixaren de enviar-me records!

Doncs sí amics, si sentia orgull d’haver nascut més tard que el meu cos, i per tant de ser més jove que ell, ahir vaig descobrir que jo havia mort abans que ell. Que cony mort, desaparegut abans que ell, que cony desaparegut, ni tan sols havia existit...
quins capricis té està societat de consum...
Aleshores, som o no som?”

Crisi econòmica, crisi de representativitat

2009-04-25T02:51:00.000-07:00

A propòsit d’un article de G. Sullings, “Introducción a la democracia real” Generación Aconcaua 2002.

Són molts els analistes que cataloguen l’actual crisi d’econòmica, no serem nosaltres els qui desafiem el saber expert, no és la nostra pretensió. Així però si que ens obstinem en donar una visió més amplia de l’actual crisi que puga esclarir una mica més com hem arribat a aquest extrem.
La crisi actual és una crisi de dalt cap a baix. Són les èlits corporatives les que han causat un col·lapse en el sistema al exprimir massa suc d’una taronja envellida i caduca. Ara bé, poderosos, savis i sense escrúpols, les grans corporacions, al veure que la taronja anava dessucant-se en excés i sense remei, optaren per la resposta simple i segura, deixar d’exprimir i tancar l’aixeta. La intenció és clara, crear temor i que el poble pagui el deute generat a través dels seus governs, i que es conforme després amb la meitat del suc que està consumint ara, amb una mica de sort, fins i tot el poble acceptarà amb gratitud que tornen a obrir l’aixeta.
L’èlit controla el flux de capital, qui sofreix de debó la crisi és la classe baixa, aquella classe que no té més font d’ingressos que la seva pròpia força de treball. Una força de treball al món occidental envellida, menys productiva i massa cara, que cobrava ja una folgada antiguitat, una força que ara, amb la temor, l’atur i la penúria, serà recontratada a la meitat del sou que abans cobrava per la mateixa feina, i amb agraïment!
Així però, aquest moviment no és nou, ja Marx l’anunciava com a model paradigmàtic de crisi. El problema ara però és més greu. La crisi econòmica ve agreujada per una crisi de representativitat, o almenys evidencia una profunda crisi de representativitat.
El poble, davant l’agonia demana ajuda als seus representants legítims, als seus funcionaris, als seus polítics. Però estos polítics no són tan seus com ells suposen. Hom vota en les eleccions als partits que es presenten, -la democràcia funciona-, però a qui escollir quan tots els plats que hi ha a la taula foten fàstic?
“Ens deixen escollir el que hi ha a la vitrina, però abans algú ha escollit per nosaltres quines opcions deuria haver-hi a la vitrina”
Les actuals organitzacions polítiques actuen com a empreses de la ideologia, personal assalariat, vinculat a fonts de finançament que sufrague els salaris, les campanyes electorals... no cal escarbar molt per trobar rera cada partit diverses caixes d’estalvis, grans corporacions. Qui tria els candidats, qui escull les opcions... el poble o les corporacions bancàries que mantenen o no els seus fluxes de capital cap als partits? No cal respondre... El poble tria, però és una elecció fictícia. La democràcia a occident, avui, és fictícia.
El poble es desespera veient com els partits elegits per ells no fan res per solucionar el problema, (i ja anem per 4 milions de problemes) però qui s’enfrontaria a la mamella que l’alimenta? Si hem dit que la crisi ve de dalt cap a avall, que es genera de les corporacions, com va un partit polític, vinculat econòmicament a la pròpia corporació promotora, a posar traves? Ficaran excuses, amagaran intencions, es remouran com el que es retorç de dolor... i deixaran passar el temps contradient-se i atemorint, fins que l’aixeta es torne a obrir, i després ens aconsellaran que acceptem els sous reduïts, que siguem patriotes, que arrimem el muscle... Ells hauran salvat el seu finançament, pot ser perdran temporalment el govern, però ja tornaran, si al cap i a la fi només queden dues o tres opcions a la vitrina.
Els capitalistes volen baixar el deute exacerbat, deixar que la taronja es recupere una mica, baixar els fums d’exigència al poble, afiançar la seva situació, que els seus socis governamentals assumeixin els excessos de tants anys i que usin els diners del poble per pagar les seves faltes. Si esperem que el govern faça una altra cosa que claudicar, estem llestos!
Els governs democràtics actuals no poden, ni volen fer res al respecte, el poder corporatiu els ha posat ahí i ell els manté. El poble ha de trobar altres vies per deixar-se sentir i recuperar la veu, calen noves formes de representativitat política, noves formes d’unió popular, cal que recuperem la idea democràtica demanant als partits que es sanejen des de dintre, que es desvinculen de les corporacions capitalistes, que treballen de baix cap a dalt i no de dalt cap a baix. Cal que solventem la crisi de representativitat, aquesta és l’autentica crisi que afecta al poble, l’altra, l’econòmica, passarà quan les corporacions així ho desitgin. Si volem que el govern ens ajude hem de tenir un govern propi, no una delegació dels capitalistes.

M. Godelier:

2009-04-24T23:44:00.000-07:00

"Els homes estan en l'origen mateix del que els domina i al que rindeixen culte."

Ball de gèneres

2009-04-02T10:53:00.000-07:00

- Comentaris al respecte de Sara Pink, Women and bullfighting. Gender, sex, and the consuption of tradicition. Berg, 1997. -

En la nostra cultura és freqüent la transició conceptual entre els elements sexuals, especialment les gònades, i certs valors corresponents als rols de gènere que culturalment atribuïm a un home o a una dona. La construcció social del gènere atribueix una dicotomia que in extensis comporta una sèrie de classificacions d’antagonismes que defineixen i estipulen quins valors, actituds, comportaments... “deuen” (etnocèntricament parlant) correspondre a cadascun dels gèneres determinats. Tradicionalment la masculinitat vindria vinculada al sexe biològic del mascle, i a valors com la valentia, la força, l’honor... (Collonut sol ser sinònim de valerós, honrat, fidel, ser com cal). La feminitat, per la seva part, es veu vinculada al sexe biològic de la femella, a la submissió, al servei, a la reproducció i a trets que es defineixen per antagonisme a la masculinitat... (Figa, figa-flor, petxina, solen ser sinònims de submisa, de poca empenta, de conformista).
Açò es força freqüent en moltes cultures, però resulta particularment curiós com el nostre poble, partint de la construcció contemporània del gènere, juga amb els apel·latius, tradicionalment vinculats a un rol concret, de manera indistinta a la assignació del gènere sense entrar en contradicció.
Podem dir perfectament i sense que moleste que “eixa tia és collonuda” o “eixa tia té un parell d’ous”. Volem dir que la dona és valenta, o és de fiar. Atribuïm valors a una dona que tradicionalment pertanyien a l’home i l’atribut s’accepta sense problemes. En cap cas posem en dubte la seva feminitat (menys encara el seu aspecte sexual), però si acceptem que té atributs advertits com a positius pel poble, i tradicionalment aquests estan vinculats a l’home.
És curiós que al inrevés costa més de trobar un exemple. Pot ser pel fet que la dona, tradicionalment, ha vingut definida per antagonisme a l’home i per tant ha estat definida amb allò que ridiculitzaria a un mascle i per extensió, avui dia a tota persona. Podem dir que “eixe tio és un figa” i no sona mal, però serà inevitable entrar en conflicte amb ell ja que el que es pretén és denunciar que no ha estat valent, que no s’ha comportat com cal, com s'esperaria d'un home, que ha tingut un comportament covard, “propi de les dones”. Així però, socialment tampoc es posa en dubte el fet de que siga un home, així però si juguem a dubtar de la seva masculinitat al respecte d’eixe comportament. (Una altra diferencia discriminatoria). Resulta més curiós encara com al dir "Eixa tia és una figa" també trobem elements ridiculitzants per a ella.
Un punt a destacar és com tenir atributs tradicionalment masculins és acceptat com a positiu tant per a homes com, ja en l’actualitat, per a dones. Per contra, cada cop més, tenir atributs tradicionalment femenins resulta insultant tant per a homes com per a dones, indistintament.
La contemporània construcció del gènere balla a sobre dels cossos biològicament sexuats. Amb aquestes transicions atributives s’aprecien canvis alhora d’entendre la construcció de la identitat de gènere en un temps on les accions cobren, pot ser, més importància que les essències i les substàncies.
Així però queda un reducte sexista en considerar algun fet com a collonut en sinonímia de satisfactori i figa-flor com a insatisfactori. Podem defendre aquest ús com a part de la tradició oral del poble valencià i acceptar-se com a distinció cultural, així però és interessant que despertem la consciència al respecte d’un fet normalitzat que no deixa de denunciar una evolució en els paràmetres relacionats amb el gènere que arrossega una clara càrrega de discriminació de gènere i un etnocentrisme potent quan basa la identitat de gènere completament amb el sexe biològic i, especialment, amb els organs sexuals... Collonut!

Polítiques del terror

2009-03-23T10:31:00.000-07:00

- Comentaris al respecte de Rober Bartra, Xarxes imaginàries del terror polític. L’alteritat avui: Cultura & política – Actes del IX Congrés d’Antropologia FAAEE – 2003.-

Des de que el constructe “Cultura occidental” s’ha imposat i s’ha popularitzat entre els ciutadans majoritàriament Europeus i Nord-americans, sempre s’ha definit el caràcter de la cultura occidental en relació conflictiva amb la perifèria, una gran perifèria repleta d’alteritats, i per tant, de potencials enemics que assetgen “l’exemplar i consumada” societat democràtica.
És el clar joc dels bons i dels dolents de les pel·lícules del Far West on els bons, el blancs, són molt bons i portadors dels valors honrosos de la llibertat, i els dolents, els indis, són molt dolents i salvatges inhumans. Per ser els “altres”, els diferents (?).
«Existeixen moltes forces que es revelen contra la pròpia cultura (l’occidental) i que erosionen les arrels de la societat, encara que amb freqüència actuen en nom de l’alteritat, és evident que emanen de les entranyes mateixes de la civilització occidental moderna». (les pelis del Far West les rodaren els blancs nord-americans i la construcció d’eixa alteritat brollà de les seves ments)
El mecanisme psicològic que subjeu a aquesta intenció és senzill: la temor als altres, (uns altres, per cert, definits pels mitjans de masses però gairebé mai vists pels propis ciutadans, car viuen al marge, encara que siga en un barri marginal), genera necessitat de protecció i aquesta ve oferta en safata pels propis poders estatals. La dependència que es genera al respecte d'aquestos poders protectors està, doncs, assegurada.
La temor, el terror, han estat sempre una eina de control poderosa i suculenta per a les èlits dominants.
La cosa sona amable quan es parla de pelis i temor a uns indígenes folkloritzats. Però que passa quan parlem del fonamentalisme islàmic, dels segrests per part de guerrilles sudamericanes, de cops d’estat a l’Africa i amenaces als estats occidentals?
Passa el mateix quan parlem dels grups terroristes forjats en les mateixes entranyes dels estats moderns, dels nois que en un brot d’ira tirotegen en escoles desenes de vailets, de pares que violen i sotmeten a les filles durant vint-i-cinc anys...? recurrim també a l’alteritat? (Us sona l’apel·latiu "monstre"?)
Bartra apunta la idea de que «han deixat d’existir alteritats completament “autèntiques” i “vertaderes”. L’erosió de les alteritats és antiga, i sembla que aquesta història sí ha arribat a la seva fi. La forma més radical i viruelenta de l'alteritat, el fonamentalisme musulmà, que es confronta violentament contra la democràcia liberal, és un procés gestat totalment dintre de l’espai occidental.» (Homes com Osama Bin Laden han estat formats pels cossos de la CIA estadounidenca, les armes i el pressupost per a les proves nuclears d’Iran han sorgit de capital EE.UU. amb la intenció de derrocar el vell règim Iraquí al que també recolzaren i atacaren en la Guerra del Golf,... incongruències i errors? De cap de les maneres.) Aquestes aberracions alteritzades són tan pròpies com el noi que tirotejà l’escola a Columbine o a Alemanya la setmana passada, tan nostres com el monstre d’Amstetel, tan nostres com els grups que usen bombes per tal de reivindicar el seu drets identitaris.
La temor i la necessitat d’un enemic aterridor és necessària per tal de gregaritzar les masses d’un país, d’una civilització cada cop més heterogènia i estratificada, més subjugada a un model d’estat-nació en crisi luctuosa, a un sistema de lliure mercat que s’autofagotitza cada dia amb més voràgine en detriment clar de les classes socials més baixes. La temor, i especialment la temor als altres, és una percepció instrumentalitzada i retroalimentada pels poderosos dirigents per tal d’aferrar el poble als, cada cop més nefasts, valors de l’estat modern.
«La idea d’un xoc de civilitzacions resulta inservible per entendre el que esdevé: la confrontació forma part del procés intern d’allò que cada cop resulta més difícil anomenar civilització moderna. El xoc de les noves alteritats és part de l’expansió d’eixes formes de legitimitat postdemocràtica que he batejat com xarxes imaginàries del poder polític.»
Aquestes xarxes imaginàries s’encarreguen de crear, des de les pròpies ments dominadores occidentals, alteritats definides a partir del perill i la contrarietat incompatible que puguen generar al sistema occidental. Enemics, perills, instigadors del terror... elements personificats en un alter construït però que en el fons dorm en les pròpies entranyes de la nostra societat. El poder del Terror, la creació de la dependència en uns casos, de la indefensió en altres. La temor, en la democràcia moderna, és un dels majors poders de dominació i homogeneització dels sistemes actuals. Davant un enemic comú tots som iguals, subestimem les diferències internes i accentuem aquelles que ens venen com a reals i objectives al respecte d’una temible alteritat.
Quan la temor la genera un inevitable conciutadà, la paraula “monstre” o la tipificació en una comunitat o ètnia minoritària definida, solventa el problema alhora de deixar de sentir-lo com al que és, un igual. De nou tenim davant de nosaltres una alteritat autoconstruida per tal de salvaguardar els “honorables” valors moderns.

Així que hem acabat veient alters en els indis folkloritzats, alters en els assassins i psicòpates, alters en militars i dictadors, en religiosos i nacionalistes, en comunitats i ètnies, alters per tot arreu... però heu vist mai cap alter que no és pugui trobar també entre nosaltres? La paranoia és un element de terror al servei dels dirigents que no els tremola el pols alhora d’usar-la a través dels Mass media. Cal que ens replantegem particularment eixes alteritats construïdes i raonem qui són els veritables generadors de terror.

Comunitat Valenciana, com diu?

2009-03-16T13:17:00.000-07:00

«El terme “comunitat” és un terme de fabricació de l’etnicitat. Comunitat subratlla la semblança dels individus abans que l’estructura i la relació, converteix el conflicte en atípic i problemàtic més que en una dimensió comuna de les relacions humanes. Al temps, existeix l’opinió de que cada membre individual de la comunitat participa conscient i deliberadament d’aquest consens. El resultat és un constructe en el que tota la comunitat ve a ser com un membre individual en extens. El consens és essencialista, sorgeix de la repetició de les unitats, no de l’acció humana omplerta de compromisos, de motius complexos i de política.» (Varenne, H., 1986, 226. Drop in Anytime, Universitat de Nebraska)

Segons la definició de Varenne la pregunta és clara: Respon el nom de Comunitat Valenciana a la realitat social dels valencians? És més, respon el concepte Comunitat Autònoma a la realitat que pretén aprehendre, a la vegada que estructurar, l’Estat Espanyol?

Que cadascú s’abrace a la lògica que vulga però que ningú peque d’innocent....

El fantasma del poder sobrepassa el meu pensament. La idea d’estar davant d’una més de les tantes estratègies socials que les èlits han usat, tan a sovint, alhora de crear identitat i dirigir, o contenir, masses és molt suggeridora. Pensem en una manera d’homogeneïtzar i estandarditzar la diversitat cultural i social que emmarca el territori sota un signe o marca identitària que ens iguale i ens adormile, que ens faça conformistes.

El concepte, òbviament, no respon a la realitat social dels valencians, quin sentit té, doncs, mantenir-lo?

Si, per contra, acceptem el terme com a marca representativa i no com a terme descriptiu, és a dir, desconnectem el significant del referent, si usem el terme “Comunitatvalenciana” com a un símbol d’identitat, mancat de referència però amb intenció distintiva, com a marca identitària, jo, personalment, ficats a triar nom, preferiria el de “Comunidad del Anillo”. Pot ser així cridaríem més l’atenció i augmentaríem el turisme...

Qui sap?

Treball no remunerat, però involuntari...

2009-02-23T10:28:00.001-08:00

Alguna vegada t’has preguntat quantes hores, al cap d’un mes, has perdut treballant per a empreses que s’enriqueixen del teu treball sense remunerar-te’l? Estem parlant del temps que perds en un supermercat buscant el producte que desitges, temps que correspondria a un operari assalariat i que fas tu a canvi de res, a canvi de perdre un munt de temps de recerca. Estem parlant de la plusvàlua que adquireix un empresari quan ets tu el que fa la feina de posar-te la gasolina, és feina per a l’empresa, que no cobres, però que no rebaixa el preu del producte. Parlem de les cafeteres automàtiques, dels caixers automàtics i de tants altres exemples. Parlem, al cap i a la fi, del nombre de treballadors de la banca, de cambrers, de gasoliners, de tenders, que acaben per no tenir feina perquè ets tu el que la fa en lloc seu, parlem també dels calers que no dispensen els empresaris en forma de salaris i que s’embutxaquen perquè ets tu el que fa eixa feina, i no la cobres...

Quantes, quantes hores al mes els dediques?