Ball de gèneres
- Comentaris al respecte de Sara Pink, Women and bullfighting. Gender, sex, and the consuption of tradicition. Berg, 1997. -
En la nostra cultura és freqüent la transició conceptual entre els elements sexuals, especialment les gònades, i certs valors corresponents als rols de gènere que culturalment atribuïm a un home o a una dona. La construcció social del gènere atribueix una dicotomia que in extensis comporta una sèrie de classificacions d’antagonismes que defineixen i estipulen quins valors, actituds, comportaments... “deuen” (etnocèntricament parlant) correspondre a cadascun dels gèneres determinats. Tradicionalment la masculinitat vindria vinculada al sexe biològic del mascle, i a valors com la valentia, la força, l’honor... (Collonut sol ser sinònim de valerós, honrat, fidel, ser com cal). La feminitat, per la seva part, es veu vinculada al sexe biològic de la femella, a la submissió, al servei, a la reproducció i a trets que es defineixen per antagonisme a la masculinitat... (Figa, figa-flor, petxina, solen ser sinònims de submisa, de poca empenta, de conformista).
Açò es força freqüent en moltes cultures, però resulta particularment curiós com el nostre poble, partint de la construcció contemporània del gènere, juga amb els apel·latius, tradicionalment vinculats a un rol concret, de manera indistinta a la assignació del gènere sense entrar en contradicció.
Podem dir perfectament i sense que moleste que “eixa tia és collonuda” o “eixa tia té un parell d’ous”. Volem dir que la dona és valenta, o és de fiar. Atribuïm valors a una dona que tradicionalment pertanyien a l’home i l’atribut s’accepta sense problemes. En cap cas posem en dubte la seva feminitat (menys encara el seu aspecte sexual), però si acceptem que té atributs advertits com a positius pel poble, i tradicionalment aquests estan vinculats a l’home.
És curiós que al inrevés costa més de trobar un exemple. Pot ser pel fet que la dona, tradicionalment, ha vingut definida per antagonisme a l’home i per tant ha estat definida amb allò que ridiculitzaria a un mascle i per extensió, avui dia a tota persona. Podem dir que “eixe tio és un figa” i no sona mal, però serà inevitable entrar en conflicte amb ell ja que el que es pretén és denunciar que no ha estat valent, que no s’ha comportat com cal, com s'esperaria d'un home, que ha tingut un comportament covard, “propi de les dones”. Així però, socialment tampoc es posa en dubte el fet de que siga un home, així però si juguem a dubtar de la seva masculinitat al respecte d’eixe comportament. (Una altra diferencia discriminatoria). Resulta més curiós encara com al dir "Eixa tia és una figa" també trobem elements ridiculitzants per a ella.
Un punt a destacar és com tenir atributs tradicionalment masculins és acceptat com a positiu tant per a homes com, ja en l’actualitat, per a dones. Per contra, cada cop més, tenir atributs tradicionalment femenins resulta insultant tant per a homes com per a dones, indistintament.
La contemporània construcció del gènere balla a sobre dels cossos biològicament sexuats. Amb aquestes transicions atributives s’aprecien canvis alhora d’entendre la construcció de la identitat de gènere en un temps on les accions cobren, pot ser, més importància que les essències i les substàncies.
Així però queda un reducte sexista en considerar algun fet com a collonut en sinonímia de satisfactori i figa-flor com a insatisfactori. Podem defendre aquest ús com a part de la tradició oral del poble valencià i acceptar-se com a distinció cultural, així però és interessant que despertem la consciència al respecte d’un fet normalitzat que no deixa de denunciar una evolució en els paràmetres relacionats amb el gènere que arrossega una clara càrrega de discriminació de gènere i un etnocentrisme potent quan basa la identitat de gènere completament amb el sexe biològic i, especialment, amb els organs sexuals... Collonut!