.................................
La meva foto
Doctor en Filosofia, llicenciat en psicologia i antropologia. Membre de la Societat Hispànica d'Antropologia Filosòfica. Actualment, responsable del departament d'antropologia filosòfica del Centre d'Estudis Antropològics ACAF. jmonteso.acaf@gmail.com

El análisis existencial de Binswanger y la antropología orteguiana, puntos de encuentro

Article publicat a: Éndoxa: series filosóficas, núm. 39, 2017, 285-303

En la aplicación de la Analítica Existencial heideggeriana al campo de la psiquiatría, Binswanger se vio con la necesidad de trascender ciertos aspectos de su pensamiento encaminando su planteamiento ontológico a una tematización de cala- do antropológico. Esta interpretaría la “existencia” como la existencia de cada sujeto particular en su mundo vivido. Teniendo presente que, para Binswanger, el mundo contemplaba innegociablemente al “otro”, el modelo de ser-en-el-mundo se ampliaría a ser-en-el-mundo-con-otros, por lo que la noción de Sorge, orientada hacia uno mismo, se vería igualmente ampliada a la de Liebe, implicando ese amor a la alteridad. Estas progresiones, como veremos en el artículo, despiertan no pocos acercamientos al pen- samiento orteguiano. Así, advertimos la proximidad a la idea de “vida”; a sus nociones antropológicas e intentos de catalogación sociológica; la idea de “preocupación” como cuidado, que contempla a la circunstancia como parte de “mi vida” y, en ella, necesa- riamente al otro como prójimo. Estas y otras conexiones entre ambos autores será lo que analicemos en el presente artículo. 


Llegir article a: El análisis existencial de Binswanger y la antropología orteguiana, puntos de encuentro

La teoría histórico-cultural de Vygotski desde una perspectiva fenomenológica

Article publicat a: Investigaciones fenomenológicas, núm. 13, 2016, pp. 107-126.

Mucho se ha discutido sobre la idoneidad de situar a Vygotski en el Olimpo de la psicología. Todavía hoy, 80 años después, sus teorías siguen despertando tantos partidarios, defensores de su originalidad, como efusivos detractores que abrazan las insuficiencias metodológicas de sus trabajos. Una de las insuficiencias que, a nuestro juicio, más ha acusado es la falta de una sólida fundamentación teórica que dote de sentido el gran cúmulo de datos y resultados de que dispone. Por ello, el objetivo del presente artículo es mostrar una factible salida que pasaría por el encuentro, reencuentro en ocasiones, con ciertas proposiciones fenomenológicas, para el caso, desde los estudios fenomenológicos de la percepción y su atención al peso de los predicados culturales, donde el lenguaje se erige como elemento principal y, a la vez, punto de unión con Vygotski, lo que ayudará a reforzar los fundamentos de su propuesta.



Llegir article a: La teoría histórico-cultural de Vygotski desde una perspectiva fenomenológica

Ortega y los predicados culturales de la percepción



La “percepción” es uno de los elementos imprescindibles para la comprensión del pensamiento orteguiano: es la vía por la que nuestra consciencia se abre a lo circundante, fundamento de toda perspectiva y, en consecuencia, elemento fundamental para el autor. A su vez, es uno de los elementos que convierte al pensador madrileño en uno de los estudiosos más originales en este campo. El presente artículo pretende mostrar cómo, para Ortega, ya desde sus inicios, su filosofía de la percepción —de matriz perspectivista—, al fundamentarse en la mundaneidad del individuo y apoyar su percepción cognoscitiva sobre el fenómeno de la atención, incluye o muda, de un modo nada forzado, a una filosofía de la cultura, pues cuando Ortega habla de percepción, lo hace siempre en tanto percepción con predicados culturales. Fue Ortega uno de los primeros en advertir lo ineludible de dicha cualidad.



Las fuentes orteguianas en su idea de "atención"

Article publicat a: Investigaciones fenomenológicas, vol. 12, 2015, pp. 137-156.

La atención es un fenómeno fundamental para comprender el alcance de la metodología perspectivista en Ortega, en consecuencia, un buen instrumento para profundizar en el estudio de la aplicabilidad de la filosofía raciovitalista. A la vez, por su fácil rastreo en la obra del madrileño, resulta un buen otero para indagar sobre las fuentes que influenciaron a Ortega en el establecimiento de la misma y, por tanto, en la conformación de su metodología. Nuestro estudio, realizado a partir de un análisis del fenómeno de la atención en la obra orteguiana, nos lleva a encontrar, en los estudios fenomenológicos de la percepción, el núcleo principal de tal influjo, acentuando con ello el papel de la fenomenología en el establecimiento del pensamiento orteguiano.



Llegir article a: Las fuentes orteguianas en su idea de "atención".

Música valenciana, "música en valencià"

Reflexió publicada a Sons de la Mediterrània. 26/01/16

És possible que, degut al títol de l’article, hom espere trobar en aquestes línies un espai de reflexió sobre les senyes d’identitat valencianes a través de les nostres músiques. Música valenciana, música en valencià, són efectivament dues modalitats de música que es fa al País Valencià i que, d’alguna manera, afecten o impliquen aspectes de la nostra identitat. Per tant, podríem dir que sí, que el motiu del present article és reflexionar una mica sobre alguns aspectes identitaris, però estem obligats a matisar l’afirmació, doncs seria molt agosarat per la nostra banda pretendre un tema tan bast en un espai tan breu. Direm més, al nostre parer reflexionar i valorar les senyes d’identitat d’un poble ja ens sembla, en si mateix, una tasca, si menys no, controvertida i atrevida per part de qui la practique, doncs mai deixa en bona situació a qui la pretén. Definir senyes d’identitat sol acabar sent una tasca excloent, principalment perquè consisteix en identificar hàbits o usos amb un col·lectiu humà –tant canviant i polièdric!–, el que sol generar ideals de normativitat i, en conseqüència, marges, heterotopies, zones frontereres que, en molts casos, queden a mercè d’algun il·luminat qui, amb excessiva facilitat i impunitat, muda el terme “diferència” a “perversió”, i les conseqüències són ben sabudes. A d’això doncs no dedicarem l’article, estimem més pecar d’humils i conformar-nos en convidar al lector simplement a reflexionar al voltant d’un aspecte del gran aglomerat que és l’estudi de les identitats: la música; en aquest cas de la música valenciana en el context actual, del seu lloc entre les diferents senyes d’identitat; eixa música vinculada a les nostres tradicions i que és part íntegra del nostre patrimoni; una música que no necessàriament coincideix amb l’altra part del lema del nostre article: la “música en valencià”. I és que podem dir, i amb això avancem posicions plantejant l’origen de la reflexió, que mentre que la música valenciana –entenent-la com ací l’entenem[1]– és coherentment música en valencià; la música en valencià, no té perquè ser música pròpiament valenciana.



Al País Valencià, com a d’altres pobles, la llengua –per citar un exemple– representa un dels usos que més s’identifiquen amb la seua gent. Si hom escolta a una persona usar el valencià, podem assegurar que ràpidament farà la identificació de l’ús lingüístic i afirmarà prest que “eixa persona és valenciana” –el que no implica que, no parlar-la, excloga valencianitat, quede dit–. Doncs, com ocorre amb la llengua, passa amb la seua música. Fandangos, jotes, seguidilles, boleros... hom els identifica amb certa facilitat als valencians. Els seus ritmes, les sonoritats, el tipus de cant, tot plegat succeeix com quan escoltem quelcom parlar la nostra llengua. Són músiques que conformen la banda sonora del poble valencià considerat històricament. Durant anys, a les places, als masos, a les tavernes, al camp, aquestes han acompanyat a la resta d’usos i costums de la gent del nostre país convertint-se, sens dubte, en un element patrimonial.
Succeeix, no obstant, que, a diferència del que ocorre amb la llengua, el tractament que ha rebut la música, sobre tot institucionalment, ha estat ben distint. Mentre que els esforços comunitaris han procurat per traure, per tots els mitjans, la llengua al carrer; la música, per contra, ha anat confinant-se als museus. Sense entrar ací en si la feina dels folkloristes ha estat la més encertada o no, el cas és que la salvaguarda ha convertit la nostra música en arxiu i, en conseqüència, susceptible a l’envelliment i al desús[2]. No evitar que la música es mantingués o tornés als carrers –si és que es podia evitar, i nosaltres no només creiem que sí, sinó que encara hi treballem per això[3]– ha estat un dels més magres errors dels valencians. Invertir fonamentalment en la salvaguarda i menysprear l’intent de mantenir viva la música, el seu ús social, ha estat un error d’estratègia nefast –i si en algun moment s’ha intentat, vistos els resultats obtinguts podem dir que no s’ha fet de manera adequada–. Tal que els valencians, necessitats com tot poble d’expressar els seus sentiments, per manca d’una música pròpia d’ús popular, aviat acudiren a la importació musical per tal de donar veu a les seues emocions. Podríem dir que ací naix “la música en valencià”, un desesperat intent de vertebració cultural d’un poble que, al arxivar la seua música i acceptar el seu estat agonitzant –fos o no un diagnòstic encertat–, es quedà sense veu pròpia i acabà necessitant d’una al·lòctona per expressar-se (siga el folc americà, el pop britànic, etc.). Aquestes músiques, degudament traduïdes i adaptades a les inquietuds i interessos dels valencians, ocuparen l’espai social que deixà descobert la nostra música, la valenciana. Ara bé, cal dir que importar músiques no és dolent en si mateix, la permeabilitat cultural dóna riquesa a la pròpia cultura, però sempre que no siga resultat d’una fugida cap endavant, sempre que no siga per manca d’un discurs propi, ja que aleshores no és una elecció, sinó símptoma d’un mal endogen molt més profund.
Així però, a pesar de l’estat moribund en el que es trobe un arxiu, sempre pot tornar a l’espai públic si hi ha voluntat de fer-ho[4]. Així com el poble valencià surt a la defensa de diverses senyes d’identitat com pot ser la llengua, no s’entén com no succeeix res semblant amb la música. A nosaltres, personalment, ens crea bastant estupor veure com col·lectius i plataformes, músics i industria en general, llancen la seua aposta per promoure i defensar allò que han batejat com a “música en valencià” mentre confinen la música valenciana a un departament que, en el millor dels casos, acaben anomenant “folc”. És com si acceptaren una mort anunciada i soterraren en vida una part del seu patrimoni. Esmussa més quan, a sobre, gosen parlar de normalització... en fi!


La reflexió, doncs, a la que pretén induir aquest article és bastant senzilla. Ens agradaria que hom cavil·lés sobre què pensa un músic, un promotor, un artista, quan es disposa a expressar-se a través de la “música en valencià”, quin és el gest que li porta a preferir importar un estil a desenvolupar el propi: el desconeixement?, la tendència o moda?, l’estètica? Molts d’ells, segurament, arriben a creure que estan defenent una senya d’identitat al cantar en valencià –i ho fan–, però igualment sembla que cap d’ells caiga en el compte de que alhora estan ajudant a colgar-ne una altra. Mai s’han preguntat per l’existència d’una música d’origen, com hi ha un folc americà, per exemple? Mai s’han preguntat per les possibilitats que aquesta amaga? O han considerat algun cop la incongruència en la que poden caure quan defensen el valencià mentre ignoren la música valenciana? Si ho han fet, cal dir que viure una contradicció a consciència ja té un nom, que cadascú es qualifique doncs.

Plantejada la qüestió, personalment crec que definir la música per l’idioma en que versa és un gest pobre, propi d’algú que sofreix d’un complex d’inferioritat irresolt que ofega amb ell les ambicions i les ganes de competir en un món intricat i global. A la llarga, aquest provincianisme fa més mal que bé a la industria musical, doncs genera parcel·les en un camp que deuria de ser il·limitat. La música és un llenguatge en si mateix, no li calen més apel·latius. 
Però també és cert que vertebrar mínimament una industria en un moment de penúria, com a mesura d’autoprotecció, pot ser intel·ligent. Ara bé, sempre que siga el pas previ a una nova emergència. Fer música en valencià o en la llengua que siga és bo, molt bo, i ens alegra força que la gent use el valencià per expressar-se en un món global i interconnectat, on les fronteres dels estils musicals han quedat diluïdes i hom fa de tot, però això no lleva que els esforços institucionals i creatius es monopolitzen en la promoció lingüística i ignoren la musical. Per a que les músiques al·lòctones enriquesquen la cultura valenciana, cal que la impregnen, no que la substituïsquen. Un repte que, al nostre parer, els músics valencians no poden deixar passar més és retrobar-se amb la música valenciana, amb la música que ens vertebra com a poble i ens alinea amb els nostres avantpassats; retrobar-la i experimentar amb ella, portar-la cap a eixes estètiques de les que s’han embegut al treballar amb altres músiques, traure-la de l’arxiu i recrear-la, tornar-la a la contemporaneïtat. No fer-ho, ignorar la responsabilitat de defensar i usar la seua música, anirà sempre en detriment de la credibilitat que mantinguen cada cop que es cobrisquen de senyeres. Eixa és la nostra visió, quede la reflexió plantejada.




[1] Per “música valenciana” esmentem específicament aquelles músiques que, o bé són originaries del poble valencià, o bé mantenen una identificació històrica amb el poble valencià i que, durant generacions, han estat apropiades per la seua gent. Podríem dir-les, per tant, tradicionals. Reconeixem, doncs, que aquesta és una definició restrictiva del terme, ja que ben bé podríem entendre per “musica valenciana” tota aquella música feta al País Valencià, o creada per valencians. Per qüestions operatives, no obstant, hem estimat quedar-nos en la primera accepció i avisar, per a que ningú es porte a engany.
[2] Sobre l’efecte de l’arxiu en el patrimoni immaterial, veure: DERRIDA, J. (2008). Mal d’archive, une impression freudienne. Paris: Ed. Galilée; també MONTESÓ, J. (2012). “Allò nou, arxius culturals i desarrelaments populars”. Quadrivium, 3, pp. 31-43.
[3] Em referisc a la gent que formem part del Centre d’Estudis Antropològics ACAF.
[4] Sobre l’intercanvi de materials entre l’espai profà o popular i l’espai culte o arxiu, podeu veure: LIESSMANN, K. P. (2006): Filosofía del Arte Moderno. Barcelona: Herder. També GROYS, B. (2005): Sobre lo nuevo: ensayo de una economía cultural. València: Pre-textos.

Ortega y el fenómeno de la atención

Article publicat a: Revista de Historia de la Psicología, vol. 36, núm. 2, 2015 (junio), pp. 47-66.




El fenómeno de la atención es uno de los fenómenos psicológicos más presentes en la obra orteguiana y quizá, a la vez, uno de los grandes olvidados por la crítica especializada. Salvo contadas ocasiones, el fenómeno ha quedado eclipsado por ideas tradicionalmente más nodales como son la de «perspectiva» o «vida». Pero no podemos ignorar que el fundamento de dichas ideas se halla precisamente en el fenómeno de la atención. Como intentaremos mostrar en el presente artículo –mediante una revisión del tema en el marco de su pensamiento–, es en la atención donde Ortega hallará el fundamento para edificar su método perspectivista y, a su vez, donde descansa cierta posibilidad de cristalizar su doctrina, el raciovitalismo. Como veremos, será mediante la atención como Ortega consiga argumentar cómo el «yo» y «mi circunstancia» llegan a corresponderse en una directa coexistencia dando así fundamento a lo que define como única realidad radical: «mi vida».


“Gens modern” i “molt segle XXI”


Reflexió publicada a: Sons de la Mediterrània. 14/04/2014.


Hi ha instal·lat un hàbit, pervers, entre els artistes –segurament agreujat per les industries que els impulsen– de voler ser iniciadors d’alguna cosa: siga un estil, un concepte, un discurs. La novetat, la innovació, s’ha convertit en una meta en sí mateix, i esbiaixa el treball dels creadors obsessionats per assolir-la. S’ha neulit molt el plaer pel procediment, per l’elaboració, per l’artesania. En les arts, impera una mena d’histrionisme patològic, una necessitat irremissible de cridar desmesuradament l’atenció i ser, sobre tot, precoç.
L’artista estudia l’entorn amb la intensió de superar-lo, d’avantatjar-lo. Gairebé no es gaudeix del concepte, del sentit de l’obra, no hi ha temps, l’oportunitat és massa efímera i cal estar, sempre, a l’aguait de no quedar-se enrere. La pressió que sotmet a l’artista és gran, tant com inassolible la meta que es marca. La innovació té la paradoxal característica de deixar de ser-ho tot just la tens, perquè és de la mateixa substància que el fum. Però eixa obsessió, eixa frenesia ineludible, deixa impremta en la proposta artística, la torna tan transitòria com l’objecte que persegueix.
 
Al remat acabarem indigestats.

Dintre de l’afany per ser el primer i el més intrèpid en el món de les arts, existeix també l’arteria. I és que, una de les dreceres més freqüentades en els darrers temps per accedir lleuger al capdavant és inventar-se una marca, crear una etiqueta –que és molt distint a crear un estil o un gènere–. Ocorre que el llenguatge és molt sofrit. Diuen que és generatiu, i que crea món, res més cert, però l’abús que estan infringint al llenguatge les industries artístiques –especialment les musicals– és de jutjat de guàrdia.
Però clar, encunyar un terme, una etiqueta, sembla tasca més senzilla i més eficient –des d’un punt de vista finalista– que crear realment un estil nou que necessite d’ella. La majoria d’etiquetes avui dia, o no refereixen a res, o són conglomerats farfallosos, o directament són desafortunades mencions amb evidents defectes de referència. Una d’elles, una d’aquestes darreres, és la que m’ha empentat a escriure aquest article, donada la recent i alarmant solidificació social que està rebent.
I és que eixa etiqueta, de fa un temps a d’ara, és de les que més ha repuntat tant en els mitjans de comunicació com entre les mateixes bandes que fan algun tipus de música d’arrel –bandes, per cert, que fa deu anys feien “fusió” i fa cinc “música mediterrània”–. Parle de la que articula o barreja Tradició i Modernitat. Us heu fixa’t en el creixent nombre de bandes que comencen a resguardar-se, com un subterfugi d’innovació, sota aquest paraigües lingüístic? Sembla que ara l’atenció de la gent n’està sensible al respecte, i molts han vist en ella l’esperada –o desesperada– drecera per arribar i/o mantenir-se en la cresta de la innovació.

No és sang de la meva devoció ser ortodox en quasi res, però davant el panorama que acabem de presentar, considere que una mica d’atenció o de cura amb el llenguatge sí cal tenir. Dit d’altra manera... és que cap dels mitjans o dels grups que s’hi arrimen s’han parat a analitzar què significa eixa etiqueta? Què refereixen ambdós conceptes?


Tant Tradició com Modernitat són conceptes amb referència temporal, refereixen a dues èpoques històriques ja superades. La cultura tradicional perí amb la fi del món rural; la moderna amb la mort dels absolutismes conceptuals (Déu, la Veritat, la Història, l’Art...[1]). Què hi ha d’innovador en elles? La síntesi potser, la reelaboració? Alerta però!!

Cada època genera maneres d’entendre el món particulars, genera perspectives de realitat. No és el mateix el món del grec clàssic que el món que advertim nosaltres, ni tampoc és el mateix el del meu cosí Owen que viu a Austràlia i no té ni idea del que estem parlant. Tant el món tradicional com el món modern són èpoques que generen la seva particular mirada, i concretament aquestes, són mirades contraposades.
Açò desperta ràpidament dues objeccions senzilles: com podem nosaltres barrejar discursos que, estrictament, ja no existeixen per al nostre temps? I –donat que la Modernitat s’entén com a un mode de ser enfrontat radicalment al Tradicional– com podem ser tradicionals i moderns alhora?

Ah clar... la reelaboració! Si a algú li ha vingut al cap la idea de que tornar als discursos passats –tradicionals o moderns– per reelaborar-los és precisament allò innovador, alerta, arriba uns quants anys tard. Tampoc això seria nou. Autors de la talla de Duchamp ho van pensar abans[2].


Sense ser tan exquisits... no serà que, pretenent ser flagrantment actuals, hem caigut en el parany que la mateixa modernitat va generar i, inconscientment, hem deixat de ser precisament actuals? L’afany de ser innovador, de superar allò vell, és un dels trets propis i definitoris de la Modernitat, de la vetusta Modernitat. No serà, doncs, que, fugint d’etiquetes que considerem caduques com “música mediterrània” o “música folk” hem mirat d’inventar una de nova sota el lema “Tradició i Modernitat” per marcar la diferència, la novetat? No serà que fugint del foc hem caigut a les brases, i volent ser innovadors hem refet la mateixa jugada de sempre?

Jo, lector, que de tant en tant faig alguna música d’aquestes i, darrerament, s’han obstinat en situar-me sota eixe lema, renegue completament d’ell, ni sóc tradicional, ni sóc modern, ni ambdós conceptes m’identifiquen, els barregen com els barregen. Jo, fent lliure versió del títol d’Ortega y Gasset, i per tant no innovant en res, em considere “gens modern” i “molt segle XXI” [3].





[1] Cfr. DANTO, A. C. The Transfiguration of the commonplace: A Philosophy of Art, Harvard: Harvad University Press, 1981.
[3] Cfr. «”Nada moderno” y “muy siglo XX”» (OC, II, 22), 1916.

Reconstruir Babel:


Segons la Bíblia, Babel fou una ciutat-torre construïda per aquells qui sobrevisqueren al nefast Diluvi Universal. Una torre que aspirava arribar al Cel, ser prou elevada com per resguardar-se de tot futur puniment. Els homes, que aleshores parlaven una mateixa llengua, col·laboraren per erigir-la a una sola veu. Veu, però, que no era la de Déu, sinó la d’aquells envanits homes que es consideraven autosuficients. Déu entengué aquell gest com un desafiament al seu absolutisme, al seu tron. Davant el desaire, optà per generar confusió entre els homes i multiplicant les llengües dels constructors trencà tota opció d’entesa. Babel quedà en quimera.

Existeixen incomptables interpretacions a la narració, sensu stricto el que acabe de fer n’és una més d’elles, bastant superficial i tosca per això, però com que no és altre el meu propòsit que rememorar una gesta que hom pot trobar versada de primera mà a la prestatgeria de casa, n’és més que suficient. Només cal ficar en circumstància al lector.
No puc remeiar, però, convidar-lo a compartir eixes primeres impressions que ens genera avui dia un text com el que narra l’efemèride babilònica. I dic bé avui dia, quan la modernitat va –per fi– matar a “Déu”; quan Nietzsche[1] ens ho feu comprensible i Vattimo[2] ho proclamà als quatre vents; quan les noves tecnologies ens permeten solcs d’immadura transparència i instantània connexió; quan la maquinària capitalista, rere anys de sembra i silenciosa contumàcia, fa collita al camp orbital d’uns individus que, més que mai, s’agrupen en feixos vegetals; homínids d’homogeneïtzades apetències, d'endormiscada mirada crítica; masses que s’alimenten d’impressions oblidant –no ignorant sinó desconeixent– la profunditat latent de les coses; homuncles que veuen, però no saben mirar; persones de la varietat vers la que Ortega prevenia fa ara cent anys[3], però que en compte d’aturar l’epidèmia sembla que l’hagem estès per tot arreu, fins i tot contagiant als seus admirats gòtics del nord.

Si constrenyia en temps d’Ortega llençar un clam per que hom s’esforcés a reprendre l’art de reflexionar, és ara encara més indefugible proclamar tal necessitat, car la pandèmia comença presentar conseqüències ja incorregibles. Quan més ens resistim a exercitar la capacitat crítica i a assumir la responsabilitat del nostre moment, més aniquilats per inconnexió estarem, i la soledat pot fer que recaiguem en el parany que Déu ens preparà a Babel. No podem llençar a perdre tants anys de reorganització.

I és que Déu cometé un error al tractar de mitigar als homes de Babel. Cregué que al multiplicar les llengües acabaria amb l’atreviment i la gosadia dels humans. Guanyà temps, no hi cap dubte, però evitant el foc caigué a les brases, ja que amb allò forjà l’espasa que, amb el temps, el sacrificaria.
Al multiplicar les llengües multiplicà els mons dels homes. La cosa en sí –la Veritat de les coses– deixà de ser possible per a ells, només perspectives de la cosa eren ara aprehensibles. La majoria dels homes, consternats, no foren capaços d’adonar-se’n del parany. Continuaren creient-se posseïdors de la Veritat, però quan la confrontaven amb els altres divergia, no encaixava. Aviat començaren a dissentir entre ells, cap volia renunciar a semblant tresor –ignoraven, però, que ja res quedava sota l’embolcall–. Davant el bullici i la plena fe de que les evidències els avalaven, hom s’afanà per imposar la seva versió de la Veritat –la seva veritat– a la resta. La violència no trigà a impregnar l’ADN humà, i imperà en el seu comportament durant milers d’anys.

Però arribà un moment en que, alguns homes, decidiren aturar eixa frenesia. Contra la impostada “natura humana”, contra els senyors de la guerra que convertiren el desori en negoci, contra els emissaris d’aquell Déu que puní l’esperit humà amb la disgregació... aparegueren aquells qui de la debilitat veieren oportunitat. La multiplicitat no necessàriament devia ser contradicció, al contrari, aquells poc homes advertiren que «només entre tots els homes es pot arribar a viure allò que es Humà». Fou Goethe un dels qui anunciaren el camí, molts altres els seguiren en aquella marxa dialèctica. I és que només calia un insight per advertir que la jugada de Déu no havia estat més que un joc de mans –un tour de main– i ficar en marxa la voluntat humana.

Rere la basta i perllongada confusió, resultà no haver-hi més que una encoberta claredat, només calia traure el vel[4] –revelació–, només calia deixar de veure les impressions del món i emprendre la intencionada acció de mirar, d’atendre les coses i descobrir en elles, simplement, que allò que responen al nostre escrutini és només una part del que plenament són. Mai les coses ens presenten la totalitat del que són, ja que responen a una pregunta nostra, que pel malefici diví, sempre serà parcial, epocal, situada, fruit d’una llengua particular. Els homes som contenidors de llengües concretes i dispars, de cultures que es llencen irremeiables a interpretar la circumstància. No hi ha una Veritat, hi han innumerables, i si per ventura aconseguírem agrupar-les podríem mirar cara a cara a Déu i comprendre’l. Per això temia la llengua única, però això tem la unió dels homes.

Ara, rere milers d’anys de batallar, hem après a comprendre’ns, només ens cal la voluntat d’exercir tal pretensió. Ara, rere milers d’anys de batallar, tenim les ferramentes per dominar el present –comunicacions globals, internet, transports...–, per saber del passat  –l’hermenèutica, la historia, l’arqueologia...–, i per poder predir (!!) el futur –l’estadística, la meteorologia, l’economia...–. Amb elles podem accedir al Tot, però només acceptant que eixe Tot no està enlloc més que disseminat arreu de l’espaitemps, però arreu està ara més a l’abast que mai, frívolament rere un clic d’ordinador. Passat, futur, present; totes les veus, totes les llengües, tots els temps; naufraguen ara per l’oceà virtual a l’espera de que una mirada escrutadora i entusiasmada les salve i les ordene i les agrupe, i tracte de desvelar el sentit que amaguen, la veritat com a revelació (ἀλήθεια).

Potser la xarxa no sia més que un vast fonament sobre el que reconstruir Babel, el compartit i còmplice intent d’emancipació que situa a l’ésser humà al centre de tot horitzó. Al cap i a la fi, els traductors estan a l’ordre del dia. Però la xarxa, Babel són només infraestructures que articulen i possibiliten que puguem ser plenament, abans cal que cada home estime arribar a ser aquell qui és[5].







[1] «Gott ist tot». Cfr. NIETZSCHE, Friedrich. La Gaya Ciencia. Madrid: EDAF, 2002.
[2] «Ora che Dio è morto, vogliamo che vivano molti dèi. Vogliamo poterci muovere liberamente, ma senza alcuna rotondità classica, tra molti canoni, tra molti stili - di abbigliamento, di vita, di arte, di etica - vivendo come un autentico dovere etico e religioso la “thlipsis”, il tormento della molteplicità» VATTIMO, Gianni. (2002).
[3] ORTEGA Y GASSET, José. Meditaciones del Quijote. (9ª Ed.). Ed. a cargo de Paulino Garagorri. Madrid: Alianza: Revista de Occidente, 2008.
[4] Revelació: apokalipsis (Ἀποκάλυψις).
[5] «εἰμί εἰμί οιος εσσι» (Píndaro).