La nostàlgia i les "Generacions de la decepció"

Article publicat el 21/3/22 a: Converses, papers d'antropologia

En Experiència i judici, Husserl aborda la “decepció” (Enttäuschung) a la manera d’una obstrucció o incompliment de les intencions d’expectativa que es generen en tot procés perceptiu, o d’experiència en sentit general. Partint que l’experiència es plenifica a mesura que satisfem “l’afany tendenciós cap a maneres sempre noves de donar-se un mateix objecte”, l’obstrucció d’aquestes intencions, la no satisfacció d’allò que pronostiquem, resulta inherent al mateix procés d’experiència, en tant la completa.

 

Seguint l’autor, doncs, podríem dir com cada vivència d’un objecte –la visió d’un dau– ens dona, junt a la impressió rebuda –l’anvers–, una consciència concomitant d’allò que no apareix en la intuïció però que, tot i això, sabem constitutiu del mateix objecte vist –el seu revers, els costats que no hi son accessibles...–. D’aquesta manera, junt amb la impressió, generem una sèrie d’intencions amb les que pre-fixem, en base a l’experiència acumulada, què podem esperar de futures aparicions de l’objecte.

 

Fins ací tot correcte, ara bé, del prometre al complir hi ha molt de tros per penedir. Esdevé, però, que no sempre aquestes intencions es veuen satisfetes –el revers del dau podria aparèixer inesperadament damnat, o senzillament en blanc–. Parlem d’aparicions en les quals les intencions d’expectativa que teníem es veuen, com indica Husserl, decebudes, ja que el compliment rebut dista de ser l’esperat.

De la decepció... 

Aquesta imprevista aparició força un canvi en el sentit general que teníem de l’objecte –el dau ja no és el mateix–. Ho fa respecte de la seva presència –el dau ara i ací– però també retroactivament irradiant-se sobre la sèrie total de sentit –d’allò que el dau era, i per tant del que podem esperar que siga en endavant–. D’aquesta manera, les intencions amb què prefiguràvem l’objecte, ara decebudes, queden desplaçades, cobertes pel nou sentit el qual imposa sobre elles el caràcter d’anul·lades. Ara bé, que hi siguen anul·lades no significa per això que desapareguen.

 

La modificació no implica la desaparició de la consciència de les intencions d’expectativa, podem seguir recordant-les en tant anul·lades mentre continuen retingudes en la memòria, sols que sota un nou caràcter. D’aquesta manera, la nova certesa duplica, en cobrir-lo, el sentit precedent sota el caràcter d’anul·lat; de manera que encara podem evocar-lo mitjançant rememoració –podem recordar què esperàvem del dau abans de decebre’ns, tot i que sabem que ja no serà així–. L’objecte, doncs, ja no es veurà de la mateixa manera, però el record que conservem de com esperàvem que fos continua i, perquè no, potser conservant major rellevància del que el sentit actual té per a nosaltres –més que el dau damnat–.

 

Aquesta duplicitat, que en moltes ocasions sol resultar “innòcua” doncs en la majoria ens adaptem a la nova informació i reprenem el fil, hi ha cops que, en canvi, resulta conflictiva. Parlem d’aquells casos on les intencions obstruïdes pertoquen un objecte especialment rellevant per a nosaltres –la pèrdua d’un ésser estimat o veure’s obligats a migrar–. L’anul·lament de les intencions d’expectativa associades a aquestes vivències –la seva decepció–, donada la rellevància que revestien per a mi, provoca una reacció emocional intensa acompanyada d’una resistència a acceptar la nova realitat –que ja no hi son–, no sols pel dolor que em provoca fer-ho, sinó perquè la seva absència altera de part a part els meus projectes de vida i la manera en què reconec el món on desenvolupar-los, que ara se’m fa estrany per la manca de la persona estimada, o hostil donat que ja no és el lloc on em vaig criar.

 

Aquesta situació d’estranyament –pel fet d’adonar-nos-en que el present ja no és com havíem esperat que fos–, en no poques ocasions deriva en una tendència irrefrenable a retrobar-nos amb eixe passat perdut –mitjançant rememoració–, quan encara hi era l’element de familiaritat que continua cridant-nos donada la seva incòlume rellevància, una situació que ens aboca a estats que ben bé poden oscil·lar entre l’angoixa, l’ansietat i, evidentment, la nostàlgia. És a dir, a aquesta barreja de dol (ἄλγος) causada per la pèrdua de familiaritat que, alhora, engendra un anhel per retornar-la (νόστος), tot i saber-la irremeiablement perduda. 

Certament que la decepció –ho hem indicat– no sempre deriva en un estat nostàlgic, però no és estrany que ens hi duga quan el sentit anul·lat continua mantenint suficient rellevància com per cridar la nostra atenció de forma contínua cap al passat, forçant-nos a una resistència vers l’oblit d’aquelles intencions que hem vist cobrir-se per l’evidència present, tornant-nos especialment receptius a tot allò que possibilite evocar eixa presència de la cosa absent.

 

...a la nostàlgia

I així arribem a la nostàlgia, un temple tan generalitzat avui dia que molts han arribat a veure en ella, fins i tot, una moda, de les més lucratives per això; tan present, i d’una manera tan sensitiva, que ha arribat a centralitzar els mercats de la moda i l’oci –especialment de l’audiovisual– d’una manera tirànica, presentant productes sota píndoles de passat que mobilitzen el consum de masses. Un temple que sembla especialment eficaç entre els nascuts durant el període que abraça l’anomenada generació X –que cobreix dels 60 als 80– i que, tal vegada per contagi d’usos, arriba als seus descendents, la generació Y. Alguns diran –i seria bo analitzar-ho– que el motiu hi té a veure amb què, per edat i poder adquisitiu, són les generacions millor equilibrades davant la terna “m’agrada–puc–ho consumeixo”, però també ho serien per consumir altra mena de productes, en canvi, una gran majoria reaccionen en massa a una estètica que els vincula amb la seva infància, i els resultats son evidents, la nostàlgia ven. No és arriscat concloure, doncs, que a aquesta tendència no li subjau una qüestió només material, que hi ha una sensibilitat que els hi condiciona. I sent que dues generacions es demostren tan disposades a un temple com aquest, el qual es sustenta de manera freqüent sobre una consciència de decepció, resulta un fenomen que, com a poc, ens hauria de preocupar.

 

Ja no tant per la nostàlgia en si, l’enyorança és un temple que ha existit sempre i que fins i tot pot convertir-se en força motivacional i emancipatòria, sinó per eixa vinculació amb la decepció, especialment quan ho encarem dintre d’un marc comunitari. El que hauria de preocupar-nos –almenys interessar-nos per comprendre millor el nostre temps– és que tota una generació, pot ser que dues, en tant “addictes” a la nostàlgia, puguen estar manifestant, a través dels seus interessos, que el seu present poc hi té a veure amb el present que esperaven haver viscut, és a dir, un present decebedor. Independentment dels motius que ho sustenten –unes condicions compromeses o haver albergat expectatives desajustades–, parlem de dues generacions transitant l’interstici que vincula dues narratives confrontades –la present i inesperada davant la que roman en la memòria com allò que queda d’un passat desitjat–.

 

Una generació de decebuts

Les connotacions d’aquest escenari no són gens desestimables. Hem ressenyat adès la implicació que té en els costums, especialment en els hàbits de consum en una societat on aquest manté un valor cardinal. Però no totes les implicacions son tan innòcues –malgrat que significatives–. El passat, hem vist, es pot comprendre com un refugi on eludir el present, el que comporta un risc de desconnexió social, de desmobilització davant amenaces que comprometen l’entorn: mediambientals, socials, sanitàries...; o en sentit contrari, comporten un risc de seducció per les que precisament l’amenacen prometent alhora la “restauració” d’eixe passat idealitzat-recordat a força d’ignorar la seva impossibilitat –els tants i tants -ismes (majoritàriament tradicionalismes) més presents i plurals que mai–.

 

Riscos tots ells que no deuen eclipsar, tot i que ja siguen figues d’un altre paner, l’advertiment de que no tota resposta a la decepció cursa necessàriament amb nostàlgia. L’angoixa és una de les principals conseqüències de trobar-se enmig d’aquest buit existencial, en un present que, en tant estrany, es pot viure com a inhòspit, forçant a prendre decisions sobre un mateix i el seu lloc al món que, segons la casuística, per la rellevància de la pèrdua soferta o de les eines de què es disposa per fer-li front, poden conduir a situacions d’elevada tensió fins cursar amb simptomatologia, o patologies directament, relacionades amb la salut mental... un fenomen desgraciadament massa present en la nostra vida quotidiana.

 

Amb tot, ens val per aquesta ocasió en llençar la reflexió de com la nostàlgia, malgrat l’àuria creativa que la vesteix darrerament, potser indica quelcom més profund que no pas una simple tendència. Obre la possibilitat –no innegociable– a considerar la presència encoberta d’un estat de decepció que, en contra del que es pogués esperar, no emmascara la rellevància del passat al cobrir-lo amb l’evidència del present, al contrari, veiem com en aquest context actual alimenta més si cap el relleu afectiu que roman entre els records. Potser doncs –i aquesta és la reflexió amb què tanquem– no som tant una generació de nostàlgics com una generació de decebuts que busca en la nostàlgia una eina de reparació.