Pedra, memòria, finitud… reflexions al voltant dels despoblats

Article publicat el 19/2/23 a: Converses, papers d'antropologia

Queda, en el bell mig de la Serra d’Espadà, un petit despoblat que, tot i la debilitat que els anys i les inclemències li ocasionen, remou la meva consciència cada cop que el visite. Xinquer és el que resta d’una antiga població rural, un vestigi convertit en monument improvisat que, sense pretendre-ho, lloreja els temps en què els nostres avis vivien d’una manera distinta a la d’avui, lligats a la terra, per a bé o per a mal; en tot cas, temps pretèrits que fan d’aquest despoblat, com de tants altres, una bellíssima oda a la finitud.

Arribar als seus voltants implica, en el mateix recorregut, un trànsit interesant. Inicialment pot semblar un passeig trivial, però a mesura que ens endinsem en el bosc provoca un rencontre estrany amb allò familiar. Tots els ingredients –vegetació, fauna, el mateix relleu que es peregrina– formen part de l’escenari de quotidianitat que qualsevol seria capaç de reconèixer com a propi, part d’una noció més o menys vaga de llar; però per la seva disposició, per la presentació, pot ser que per la creixent puresa que exhibeix, es mostren d’una manera tan crua i inclement que es tornen estranys als ulls més avesats. Ben bé es podria dir que et saps a casa, en canvi et sents en un altre lloc. Una sensació que esclata quan, rere hores de camí sinuós, de vegades fins i tot incert, bressolat entre sureres i matolls, comences a intuir que travesses alguna cosa més que el simple espai, com si t’endinsares per un trau intemporal, millor dit, ahistòric. I quan les referències semblen del tot perdudes, de cop i volta, patronejant el que ja no és un lloc sinó simple horitzó, s’obre allò que ençà fora una petita agrupació de focs, Xinquer.

Són només una dotzena d’edificacions les que romanen titubejants, devorades per la natura. És poc el que es conserva, però n’és molt al mateix temps. A cop d’ull sols hi ha pedres malsegures, murs a mig caure, sostres esfondrats; en el fons, però, no pots evitar sentir que hi ets davant la màscara fúnebre d’allò que, en un temps passat, fou escenari i llar d’homes i dones com nosaltres. Famílies senceres, empentades pels designis d’una guerra, deixaren aquell indret llaurat en les entranyes del bosc. Ara, des de la distància del temps, són els seus hereus qui, resignats, veuen com aquell bosc, adés domat, recupera la condició salvatge per recobrar sense remordiment el que en un moment encara més antic li pertanyés, retornant la pedra al sòl, la fusta als coleòpters, les formes projectades al caos impensat i les veus de la gent al silenci.

Sobre tot impressiona el silenci, aquella absència de veus.

Malgrat ser físicament igual, res hi té a veure aquella absència amb la que es podria percebre on la gent mai hi ha poblat. No és el silenci innocent dels indrets verges. Més aviat, com diria Ricoeur, sents que hi ets davant la presència de la cosa absent, atès que és la presència d’un silenci que succeeix a la veu, retornant rere la veu pronunciada. Tot i no escoltar paraula alguna, els dèbils ressons semblen seguir tremant entre els murs de les cases, en els arcs de l’església, sobre els graons roms dels carrers que es consumeixen. Es percep un silenci característic, el silenci restablert, encara pertorbador, que deixà la veu pronunciada. No es pot evitar recordar aquell text sobre “El trencament de la paraula poètica” de Vattimo, és justament això el que experimentes: la demostració d’una veu trencada, el silenci que descansa no només rere la paraula dita sinó envoltant-la des de sota; un silenci que emergeix un cop rere l’altre, com el riu intermitent, entre els intersticis de la paraula emesa, evidenciant la presència constant d’alguna cosa molt més pregona i imperible que el món pronunciat: el mateix silenci de sempre, la mateixa terra que exerceix de corrent i fonament a cada significat, a cada poema, a cada expressió, amb cada món.

Allò que queda de Xinquer, doncs, sense pretendre-ho, s’ha convertit en la reverberació d’un bellíssim poema recitat temps ençà. Ara, fràgil i deteriorat com els versos proferits, malgrat l’innegable bellesa natural que atresora, ja no aconsegueix irradiar llum suficient com per ocultar allò que en el fons sempre ha estat i que, potser en altres temps, habitat i sotmès a la utilitat de l’existència, havia aconseguit encobrir: un tros de món llaurat sobre la terra. Un món que passà.

Xinquer ha deixat de ser un poblat, en canvi, tampoc és encara bosc; només un despoblat a qui la terra, donada la seva debilitat, va devorant, deixant-se entreveure crua i poderosa com el rierol que guaita quan el llot que el cobreix es torna massa fi i insuficient. Xinquer és una oportunitat per entreveure la realitat en transformació, un llogaret que s’aferra a allò que és en tant el que queda, però que no pot ja ocultar, en la debilitat que arrossega, allò que en el fos hi ha: un corrent que mai ha estat del temps, ja que és el mateix temps en el seu transitar; una terra que, en el seu esdevenir, ha vist i seguirà veient néixer i morir mons un rere l’altre deixant només algunes pedres que altres hauran de reaprofitar.

No, Xinquer no es construí amb la intenció de durar, ningú el qualificaria de monumental, però són molts els monuments que s’erigeixen per accident –no és el que dura, és el que queda–. Sense pretendre-ho, el nostre despoblat s’ha vist involucrat en aquest particular joc de rememoració-evocació que les persones traginem arreu, precisament per aquesta temible consciència de finitud que ens empaita i amb la qual convivim. Aquest modest caseriu, arraconat enmig la serra, s’ha convertit doncs en un monument als nostres ulls. Les pedres, perdent dia a dia les vestidures de llar per abillar-se amb les de boscatge, ens ensenyen amb la muda el muscle nu. I nosaltres, visitants inesperats, turistes tafaners, advertim en elles l’evidència del mateix desgast que sentim endins nostre. Ningú som aliens a semblant vivència de finitud, a aquesta absència, encara per venir, a la que ens dirigim sense remei. D’alguna manera, Xinquer som nosaltres, un monument a la condició finita. El nostre despoblat començà a morir quan perdé la gent; i seguirà fent-ho mentre algú siga capaç de trobar una resta de columna o de carrer sota el fullam del bosc. Mentre perdure el seu esvaniment seguirà actuant com a monument, indici de vida, evocant al visitant un relat renovat de la seva veritat, de la que encara batega dèbilment entre les restes, sobre la terra. Ningú pot albergar cap més esperança, ni tan sols per a ell mateix.

Els despoblats, en la forma de l’empobriment ruïnós amb què se’ns presenten, ens continuen parlant. Sense pretendre-ho ens acuiten cap a autèntics abismes interpretatius, empentant-nos al feixuc i interminable treball de reflexió on trobem una infinitat de possibilitats de rencontre i reconeixement amb allò que ja ha passat i que, en tant presència de la cosa absent, conserva en l’interior de la seva carcassa monumental el significat declinant d’allò que foren. I allò que foren ressona inevitablement en el que som. Mai he vist més clar allò que prendre consciència-de és un procés que envela i descobreixal mateix temps, un constant i inesgotable descobriment. En el fons, potser siga aquesta l’essència de la bellesa dels despoblats, la capacitat per obrir esquerdes en qui els contempla, esquerdes amb què accedir a la profunditat de les seves compendioses ànimes.