Eres, eres i no eres.

- Comentaris a propòsit de l’article dels professors F. Cruces, A. Diaz de Rada, H. Velasco, et al. ¿Confianza, cosmetica o sospecha? Una etnografia multisituada de las relaciones entre instituciones y usuarios en sistemas expertos en España. 2002.-



Confessions d’un anònim qualsevol a través de la seva història social:

“El meu cos va nàixer un novembre del vuitanta, en un fred hospital residencial de la Plana, almenys això em contà la que es vingué a dir ma mare temps després. Jo, per contra, no vaig vindre a aquest món fins que un home amb bigot es va acreditar, rera una petita finestra burocràtica del registre civil, com a “el pare del xiquet” i a mi em van posar nom.

Eixe dia, en una decrèpita instància dels jutjats, vaig nàixer jo. Fins aleshores sembla que no era més que un cos que únicament ocupava espai, bastant per això. Sempre em quedarà el goig de saber-me més jove que el meu propi cos, paradoxes de la vida.

La meva infància combregà a través d’una llista d’expedients acumulats en la fiscalia de menors, cada expedient fiscal era un aniversari per a mi... la societat reconeixia els meus mèrits i en deixava signatura per a que ningú els oblidés, ja era tot un delinqüent. Amb ells vaig anar teixint tota una identitat que reflectia la seva gloriositat en un plàstic que reunia una serie de trets suposadament adscrits a mi i que m’identificaven, em sentia clarament reflectit en el meu DNI, sobre tot per la fotografia, era impecable.

La confirmació de la meva existència i l’assentament propi com a membre de dret d’una comunitat se’m feu palesa el dia que vaig signar amb la Caixa Rural del poble el meu crèdit hipotecari. Amb ell vaig travessar el llindar de l’existència en aquest món: la lletra, la llum, l’aigua, l’IBI, l’assegurança, la contribució... redéu, estava molt pagat, tothom se’n recordava de mi... cada mes! Estava en la plenitud de la meva vida.

Fins i tot la meva parella va contraure una mena de contracte amb mi en els jutjats. Deien que sinó no podia ser la meva esposa, que calia registrar-lo. Així també vaig tenir que fer amb els meus fills, anar a la mateixa finestra que anà l’home del bigot que s’acredità com mon pare... les coses no canvien.

I el temps passà, els expedients fiscals que acreditaven la meva infància finalment preescrigueren, el meu DNI caducà i no vaig recordar renovar-lo en anys, el banc em furtà la casa per no poder pagar les lletres, i tots els que abans se’n recordaven de mi cada mes deixaren de fer-ho... que poc graciosos.

Amb la meva esposa, - be meva, això creia almenys fins que va marxar.- Les coses amb la parella, acavaren en un paper que esborrava el paper anterior que ens acreditava com a matrimoni i el jutge que ens casà fou el mateix que em retirà la custòdia d’aquells que la finestra burocràtica digué que eren meus... quina volatilitat! Tot açò que us he contat no ve més que per la sorpresa que vaig tenir al assabentar-me que el mes passat hi hagué un incendi en el registre civil. Sí, en aquella petita finestra burocràtica. I com que no havien informatitzat els registres, la meva partida de naixement es cremà.

Més gran fou la meva sorpresa quan al anar a demanar unes ajudes a Serveis Socials per a passar el mes, em negaren qualsevol tipus d’ajuda pel simple fet de que jo no existia...
La hòstia!
Efectivament, no hi havia registre meu enlloc, i per tant jo no existia, que llestos els de les factures, no de bades deixaren d'enviar-me records!

Doncs sí amics, si sentia orgull d’haver nascut més tard que el meu cos, i per tant de ser més jove que ell, ahir vaig descobrir que jo havia mort abans que ell. Que cony mort, desaparegut abans que ell, que cony desaparegut, ni tan sols havia existit...
quins capricis té està societat de consum...
Aleshores, som o no som?”