Estudis tradicionals, estudis contemporanis

La idiosincràsia ha abraçat sempre el model valencià d’estudis tradicionals. Ja de bons inicis, degut al tipus de creixement econòmic basat en l’agricultura, la cultura tradicional, adherida a un estil de vida rural, durà fins a dates molt més recents que no en altres pobles europeus. La industrialització no començà a guanyar presència fins l’arribada dels anys vint del segle XX, moment en el que el folklore, paradigma predominant en els estudis tradicionals, començà a guanyar presència al nostre territori.

Agrupacions com Lo Rat Penat es convertiren en representants exponencials de la renaixença i el folklorisme al país i anaren revestint d’ideologia patriòtica, d’un valencianisme incipient, tot treball vinculat als valencians. Amb ells vingué també la recopilació de la cultura popular, el folklore resultava una bona eina legitimadora de la política nacionalista i a ells quedà vinculat. Valencianistes, catalanistes, castellanistes i demés -istes, usaren i desusaren la folklorització dels elements populars al seu caprici per remarcar els marcadors identitaris que els calgués per tal de legitimar la seva idea de “ser valencià” -en poques ocasions s’exemplifica de manera tan fidel la frase de J.Friedman de que és el poder qui crea la identitat-.

El major inconvenient i lamentable contrapassa d'aquells inicis amb la que topem els estudiosos de la tradició actualment és amb l’escassa o inexistent, en la majoria dels casos, formació metodològica i rigor científic d’aquells folkloristes de principis de segle que ens deixaren així una trista herència patrimonial lligada a ideologies radicals.

Amb la Guerra civil, però, els estudis tradicionals quedaren completament aturats. Ja en 1939 la cultura popular i els treballs folklòrics foren represos, però ara fou la Sección Femenina qui els sotmeté a un escrupulós procés de reconversió i adaptació a la nova ideologia espanyolista a través dels grups de Coros y Danzas. L’essencialisme, la cosificació a la que els folkloristes de la renaixença i dels esmenats -ismes sotmeteren a la tradició valenciana, fou ara usat pel franquisme amb una intenció ben contrariada.

-Cal incidir, però, que majoritàriament en pobles rurals, la cultura tradicional, tot i els continus intents de folklorització, continuà viva a través de la comunicació oral, en espais més privats-.

Amb la implantació de l’estat democràtic aflorà la necessitat de reconstruir una identitat basada en marcadors autòctons, propis dels valencians, i es mirà de recuperar aquells elements estructurals que durant la renaixença s’acordaren com a elements essencials dels valencians, calia tornar a ser valencians. Reaparegueren aleshores diversos moviments folklòrics entre els quals els popularment coneguts com a “grups de danses”, qui oferien una mostra folklòrica que unia a sobre l’escenari dansa, música i indumentària, reprenent els motius de les antigues escoles de ball dels anys vint.

Al mateix temps, ja visible en un estat germinal durant la decadència del règim, els grups de folk pretengueren donar una visió més oberta de la cultura tradicional, més espontània, apartada dels clitxets folkloristes, però molt més polititzada que els propis grups de danses. Parlem de grups com Al Tall o els Pavesos, grups que usaren elements de la cultura popular que mantenien reminiscències aïllades de la cultura tradicional, i els barrejaven amb elements folklòrics i peces de recuperació o de nova creació.

Als vuitanta aparegué un oasi en mig del desert folklorista, la Riproposta, i ja dintre dels noranta, la combinació i barreja d’elements trans-ètnics fou evident. La fusió ètnica, la barreja musical per exemple, advocava sobre tot per un nou constructe social, la cultura mediterrània, un concepte que pretenia obrir la nova cultura valenciana a un mercat i a un auditori major i més difós, recuperant la presència dels valencians al món.

Els grups de folk donaren pas a noves maneres d’entendre i llegir una cultura tradicional obsoleta rera els patrons preponderants del folklorisme. Els estudis tradicionals transgredien límits conceptuals i es permetien desafiar el model folklorista, usant la música com a eina principal.

Amb el temps, la intensitat tendenciosa i político-social anà decreixent. La normalitat i el creixement dels models industrials i del mercantilisme cultural, produïren l’inevitable conversió de la política en economia. El folklore, el ressorgiment, la recuperació, es revestí aleshores d’un producte estandarditzat i coreografiat disposat en un format prest per a la venda i la divulgació de les seves propostes.

No és fins a inicis del segle XXI, quan la idea foucaultiana de revisar la història i fer una arqueologia del saber es comença a aplicar a les formes que alimenten la cultura tradicional valenciana. Aquesta relectura dels estudis folklòrics i dels survivals que encara ens queden de la pròpia cultura tradicional, es veu impulsada a més per l’estudi de les formes procedimentals de la cultura, encara vigents en el quefer i la memòria col•lectiva dels valencians. Fins ara, des del model folklorista, s’havia posat l’accent en la recopilació del producte material i immaterial de la cultura, en el què, i en la majoria dels casos, s’havia desestimat l’atenció destinada al com, a les formes, als procediments de treball i d’acció cultural. El producte és un element fàcilment aprehensible, per tant un bon material per als folkloristes, caçadors d’essències immutables, però el procediment es fonamenta en l’acció, en l’agent, i aquest és inevitablement canviant, adaptable a un context contínuament influenciat i per tant mancat d’essència interna, que no de memòria col•lectiva. És per això que, lligats a l’agent, els procediments s’adapten al medi, canvien amb ell, s’alimenten d’eixa memòria social i s’adapten a un món global i intercomunicat, d’altra manera s’abandonarien i es perdrien.

Tenim, doncs, un nou element de la cultura a estudiar que ens assegura un bagatge viu dels agents culturals, que no dorm en museus sinó que es recicla i es renegocia amb la resta de la cultura contemporània. Per tant només cal trobar eixes maneres de viure la cultura tradicional, eixes formes d’aplicar els sabers tradicionals que continuen desperts en la memòria dels nostres agents per trobar formes encara vives i actuals, renegociades i ajustades, de la vella cultura tradicional que han sobreviscut al temps en les formes heretades, doncs al ser procediments han d’estar vius per definició. Així trobem l’opció de poder fer noves produccions amb dissenys totalment contemporanis, però cenyides a les formes de fer tradicionals, heretades de la memòria del nostre poble. Un treball contemporani, vinculat als dissenys globals, però partint de formes de fer, de visions i procediments, locals.

Amb aquests elements de revisió i obertura apareixen entitats vinculades a la música, a la dansa, etc., que ja obrin les seves mires a eines i tècniques de treball relacionades amb corrents com el post-estructuralisme, on trobem deconstruccions, trobem semiologia i trobem aplicacions de l’hermenèutica que es poden ajustar al bast camp dels estudis tradicionals, entre els quals la música és només un exemple. Aquesta és almenys la línia que actualment tractem de seguir en els nostres treballs i la que reflectim amb la nostra producció cultural. El present que pretenem per als estudis tradicionals.

.

Publicat en "Revista Argentina, 2010".