Autenticitat, un concepte intencionat

L’altre dia va caure en les meves mans un curiós article de l’antropòloga Ana María Ochoa (El desplazamineto de los espacios de la autenticidad: una mirada desde la música. Revista de Antropología Nº 15., 1998) en el que descrivia els desafiaments al concepte “autenticitat” que músiques com el rock i les world music han abanderat alhora de legitimitzar la seva hegemonia. Hem resultà sorprenent els entreteixits que desdibuixava alhora de vincular l’autenticitat del rock en el seu esforç de mantenir-se al marge del gran mercat, signe de genuinitat, i com se discutia sobre si les world music mantenien o no una autenticitat al respecte de l’ètnia de la que partien, donat que la pròpia definició de “músiques del món” ja descontextualitza el fenomen1.

El que em cridà l’atenció, dintre de la marca músiques del món, fou un detall que definia l’autenticitat com a portadora de diferents valors associats. Ochoa defenia que «en moltes ocasions xocaven diferents nocions de l’autèntic: els que s’adhereixen a una noció patrimonial d’autenticitat, basada en una identificació estreta entre nació i folklore, generalment no accepten que se presenten noves versions dels mateixos gèneres musicals (...)». Remata l’exposició del extracte parlant de com a voltes les diferents nocions d’autenticitat comporten diferents formes d’intolerància.

A nivell descriptiu resulta evident, i els exemples que utilitza Ochoa sobre músiques llatines són molt gràfics, com diferents grups socials d’una mateixa ètnia (diferents en quant a ideologia, estament, classe...), arriben a fer un ús discriminat i intencionat del concepte “autenticitat”, ideològicament resulta sucós definir la identitat en termes de genuinitat, autenticitat, particularisme, essencialisme, ja que reforcen i construeixen la diferència al respecte de l’altre social.

L’article d’Ochoa fa una anàlisi de com un constructe social és canalitzat a través de la música, un art de masses, un vehicle de comunicació i una gran arma ideològica, al meu parer. Abans però de veure com les músiques d’arrel, no sols les músiques del món2, s’utilitzen com a vehicle de diferenciació ètnica, m’interessa abordar lacònicament el propi concepte d’autenticitat. 

Autenticitat, autèntic, és un concepte usat socialment com un marcador total en si mateix, un concepte absolut, o ets o no ets, socialment no se pot ser mitjanament autèntic. Autenticitat és un concepte que implica al que ho és com a portador d’una veritat, d’una certitud garantida, és un concepte que desperta el matís de genuí, d’ari, fins i tot de legítim. Autenticitat es posiciona com a contrari a falsedat, a il·legítim, a corrupte o pervers, a mulat. Donada la més que discutida dificultat per establir patrons absoluts, objectius, en ciències socials, el concepte autenticitat passa més per ser un producte, un constructe generat per un entramat ideològic, que no pas un element definitori de la realitat social que pretén aprehendre.

El concepte autenticitat aplicat a la cultura-societat no sols implica una forma determinada de comprendre la cultura, implica també tot un paradigma lligat a una clara tendència ideològica. Aquest paradigma essencialista de la cultura, vinculat a corrents romàntiques, defèn l’existència de determinats elements que identifiquen i defineixen de manera estàtica a la pròpia cultura, implica determinisme, empenta a parlar d’una substància definible i caracteritzable, d’uns elements essencials inamovibles que defineixen una ètnia com a portadora d’una cultura.

Les conseqüències d’una visió radicalitzada de l’essencialisme cultural les sabem dintre dels infinits exemples de violència cultural exercits pels estats-nació vers les ètnies adherides al patró modern de societat. Violència exercida a través dels judicis de valor al respecte de qui és i qui no és autèntic en la pròpia cultura, judicis que deriven en discriminació, marginació, intolerància, estratificació, folklorització...

La flexibilitat alhora d’abordar el concepte autenticitat només denuncia el major o menor radicalisme amb el que diferents grups d’una ètnia s’aferren a eixos elements particularistes i essencialistes per tal de definir el que són respecte dels altres. Una construcció identitària basada en una definició folklòrica dels patrons culturals.

Les músiques ètniques (també anomenades, amb matisos particulars, com música tradicional, músiques d’arrel, música folk, músiques folklòriques...) han jugat i juguen un paper important alhora de legitimar eixa autenticitat, i amb ella, els trets que defineixen la identitat d’un poble determinat.

El poder de la música, sui generis, en la societat moderna alhora de legitimar ideologies pot equiparar-se en efectivitat al dels ritus religiosos o les cerimònies espirituals. La música és un producte cultural dirigit a masses cada cop més extenses gràcies a les noves tecnologies, un element positiu de mobilització social, de creació d’ídols, de generació de mites... com a tal és un poderós legitimador d’ideologies i tendències que desemboca en un arma de control o revolució segons qui la dispense i amb quines intencions i recursos.

Les músiques ètniques, per definició, venen vinculades a una cultura determinada, re-presenten una cultura determinada. Són músiques que, per definició, incorporen elements de la societat a la que pertanyen, que beuen de la història d’un poble determinat i es manifesten en el present del propi conjunt. Les formes i famílies musicals que usen, les històries que narren en les lletres de les cançons, el públic al que dirigeixen els missatges, tot plegat van molt enfocades a mostrar, de manera artística, que formen part de l’imaginari de la pròpia ètnia. No són músiques, a priori, abstractes, abstretes del seu context, ballant en un mar mediàtic, desarrelades i globalitzades, industrialitzades i produïdes per una indústria comercial. (Dic “a priori” perquè la world music és un exemple clar de com les músiques ètniques perden tot el misticisme cultural del que parteixen i queden reduïdes, en molts casos, a simples productes portadors d’ideologies trans-ètniques).

Les músiques ètniques, les d’arrel tradicional, parteixen del fet que estan localitzades, parlen en veu d’un poble, són representants del poble que els contextualitzen. Incorporen en els seus instruments, en les seves lletres, en la seva música les inquietuds, els valors, les creences, els gusts i disgusts del seu poble. I tot açò les fa valuoses, útils alhora que perilloses per al sistema segons amb quines intencions siguen emprades.

Mantenint-se al marge de la instrumentalització política, és important, per la transcendència que pot comportar el producte musical d’una determinada cultura, pel poder legitimador que aquesta producció immaterial pot generar, per la intenció ideològica que inevitablement arrossega, partir d’un concepte de cultura clar i ras que explicite i descare les intencions encobertes que puguen subsistir. Som conscients que qualsevol paradigma arrossega amb ell una ideologia encoberta, és inevitable definir sense partir del propi punt de vista, la visió, per més elements globals i acadèmics que adhereixi, sempre és local. Una altra cosa serà la capacitat o flexibilitat alhora de tolerar i acceptar altres premisses i de veure la diferència com a part de la riquesa i no com a una amenaça. Així per ètica creiem que el primer pas alhora de construir és explicitar les eines i intencions a arrabassar.

Nosaltres partim d’una definició de cultura que viu lluny dels essencialismes i, tot i no estar en contra dels particularismes històrics, no comparteix la intenció de usar-los per tal de generar alteritats axiològicament definides.

Partint de que no veiem l’essencialisme com a element definidor de cultura sinó més bé com a element ideològic dels euro-nacionalismes romàntics, per a nosaltres, el concepte autenticitat no té cabuda dintre del marge cultural. Per a nosaltres no existeixen maneres més o menys autèntiques de viure una cultura. La cultura és un terme dinàmic i en continua construcció, no podem veure a les societats, ni a les cultures com donades per suposades, com si estigueren configurades per una essència interna o un pla magistral, sinó que les series culturals i les series de les series estan contínuament en construcció, deconstrucció i reconstrucció, sota l’impacte de múltiples processos que afecten a diversos camps de connexions socials i culturals. (Wolf, E., 1984). 

No acceptem la definició cultural en termes d’autenticitat, per això no entrem en la disputa de si esta visió de la nostra música és més o menys autèntica, fidel a la història, veraç a la tradició cultural dels valencians. Per a nosaltres la identitat és un procés de continua negociació dels elements simbòlics, no és un estatisme. Per parlar d’autenticitat primer és imprescindible definir la cultura en termes d’elements estàtics, de patrons, de models, cànons, d’estàndards a partir dels quals referenciar la relativa semblança o perversió de la nova producció cultural. Per a nosaltres els cànons són premisses fal·laces tenyides d’ideologia identitària i com a tal meres construccions socials, no realitats deslligades de la ment i la pretensió humana. Fills d’un moment històric determinat (la renaixença) i portadors d’una ideologia determinada (el conservadorisme nacionalista) els motlles que pretenen demarcar els límits, l’autenticitat, de la producció cultural dels valencians, no són més que constructes, ara caducs, que referencien cada cop menys la cada cop més complexa realitat del poble valencià. Basar-nos en elements estàtics per determinar la identitat cultural és per a nosaltres negar-se a l’empirisme i no ser fidels amb la realitat, és remuntar-nos a ideologies pretèrites ja explotades, és caure en tendències reconegudes i, llavors, no aconseguir re-presentar l’actual realitat del nostre poble. 

.
.
1 World music és una etiqueta creada per definir un conjunt de músiques determinades. Apareix oficialment l’any 1991 responent a una clara necessitat comercial. Aquesta etiqueta aprehèn en ella músiques que pertanyin a minories ètniques residents a qualsevol part del món sense incloure les músiques fetes a Europa o EE.UU. (Steven Feld, 1994)
2 Diferenciem world music de músiques d’arrel (tradicional) en quant a que Cultura Tradicional és un terme que es limita a la producció cultural de l’occident europeu i per extensió a la resta d’occident (EE.UU.).