Allò nou, arxius culturals i desarrelaments populars




La Modernitat s’ha obstinat de manera incissiva en la percaça d’allò que puga ser qualificat com a nou, i ha trobat en la música en particular, en les arts en general, un terreny inexhaurible d’experimentació i pràctica. Ara bé, aquesta intenció genera correlativament conseqüències menys ateses que la simple obtenció del producte desitjat. 

Com veurem en el present article, publicat en la revista Quadrivium (AVAMUS), la conformació d’allò nou comporta al seu torn l’especificació d’allò vell, i obre unes dinàmiques intenses entre ambdós conceptes que inevitablement han generat alteracions en els discursos artístics i socials, tant des d’un prisma contemporani com històric. En ella, en la dialèctica tradició-modernitat, la funció de l’artista, del músic, com no la del hermeneuta, no pot ser merament contemplativa sinó que cal assumir la responsabilitat que els competeix de manera conscient. Sobre aquestes, mitjançant el discurs de Boris Groys, tractarem en el present article.