intercorporalitats, implicacions epistemològiques
«Le monde, en tant qu’il porte des êtres vivants, cesse d’être une matière pleine de parties juxtaposées, il se creuse à l’endroit où apparaissent des comportements». (Merleau-Ponty 1977, 136).
«Tenemos la experiencia de un mundo, no en el sentido de un sistema de relaciones que determinan enteramente cada acontecimiento, sino en el sentido de una totalidad abierta, cuya síntesis no puede completarse. Tenemos la experiencia de un Yo, no en el sentido de una subjetividad absoluta, sino indivisiblemente deshecho y rehecho por el curso del tiempo. La unidad del sujeto o la del objeto no es una unidad real, sino una unidad presunta en el horizonte de la experiencia; hay que reencontrar, más acá de la idea del sujeto y de la idea del objeto, el hecho de mi subjetividad y el objeto en estado naciente, la capa primordial donde nacen tanto las ideas como las cosas» (Merleau-Ponty 1985, 234-35).
Merleau-Ponty al·lega que el problema fonamental que encalla la nostra subjectivitat en el solipsisme, el problema d’accedir a l’altre, és un fals problema derivat d’entendre la nostra vinculació amb l’altre a mode de ego/alter ego. L’autor trencarà radicalment aquest precepte de fals problema apartant-se de la concepció del ser com a ser-per-a-altre –molt sartreana per això– per apropar-se al concepte heideggerià de Mitsein o ser-amb. És a dir, Merleau-Ponty renuncia a entendre la il·lació amb l’altre a mode d’encontre tête a tête per abraçar el precepte de que ambdós subjectes ens donem en un món comú, no un front a l’altre, sinó al temps. Açò durà al autor francès a postular la idea de que la intersubjectivitat és la nostra intercorporalitat constitutiva. Ens donem al món mitjançant el nostre cos, a través de la carn, per tant, la intersubjectivitat que pregonava Husserl es convertirà en Merleau-Ponty en intercorporalitat, i serà aquesta la que faça concebible el “nosaltres”, és a dir, aqueix estar conjuntament sobre un mateix horitzó i no enfrontats en un jo-altre, ja que el meu comportament remetrà a eixe horitzó del que tant jo com l’altre participem des de la nostra situació, des de la nostra perspectiva.
No es tracta, doncs, d'haver d'arribar a l’altre, es tracta de viure amb l’altre, amb el que ja s’està; serà aquest el problema d'haver de compartir, no de trobar-se. Açò ens llença a entendre el fet social com una constant creació d’un món comú en el qual trobar-se i conviure, i aquest postulat, entenem, resulta peremptori a l’hora de reinterpretar certes metodologies clàssiques en estudis socioculturals, ja que revisa d’un mode interesant la noció d’interpretació.
Seguint el fonament pontià, veiem com la clau jau en poder establir les pautes con-vivencials del món comú en què ens situem, un món encara per fer al que arribarem per mitjà, i no front, dels altres; aquest món, de les intercorporalitats, serà possibilitat d’accés al món, i amb ell, a l’altre, des de la nostra perspectiva, i tenint en compte a l’altre, amb la possibilitat d’apuntar a una idea de totalitat.
Aquests postulats, hermenèutics, ens llencen de ple al concepte de Veritat, ja que aquesta passa necessàriament pels altres: «la fundación de la verdad y de la racionalidad es la experiencia del acuerdo con nosotros mismos y con el otro» (López Sáenz 1996, 354). Açò ens aboca a un tipus de dialèctica molt interessant pel que fa a aprofundir en l’eficiència dels estudis socioculturals, un mode de procés dia-lògic que es presenta com a possible base metodològica per qualssevol tipus d’aproximació que implique a l’altre, sia esta transcultural o transhistòrica.
Vegem-ho de manera aplicada. Partint del concepte d’horitzó comú, d’allò social, el que busquem en aquesta obertura és l’enteniment, captar el sentit d’allò que aquí se’ns dóna, amb el que no serà prou amb observar l’altre des de la distància (etic) del clàssic antropologisme cultural (consignat sempre en tercera persona), ni tampoc intentar desenterrar el significat germinal (emic) que s’atribueix al comportament del nadiu des d’un posicionament impossible i irrealitzable. Del que es tractarà –i cap ací semblen tendir autors com Clifford Geertz i la seva descripció densa– és de desentramar al temps que es cimenta una trama comuna, de construir mentre es rep i s’ofereix, de crear un camp de significacions comú (un horitzó) que es senta com a propi tant per l’observador com per l’observat, un terreny comú llaurat per ambdós sobre el que tendir ponts d’enteniment, comprendre el sentit de les seves accions, de la seva simbologia i dels seus ritus mitjançant el mutu enteniment, mitjançant el coneixement exhaustiu, que contemple tots els moments vinculants.
«Comprender no es, entonces, convertirse en un lector imperialista que asimila el texto-otro reduciéndolo a lo mismo, sino reintegración de las diferencias que trasforma al yo y al otro». «Lo que Merleau-Ponty hace en sus ejercicios interpretativos es entender de una nueva manera y esto solo es posible si se practica una dialéctica abierta entre intérprete y la tradición que no elimine ninguno de sus momentos» (López Sáenz 1996, 354-5).
