L'implossió del 1


«Un nou pensament del ser capaç de sobrepasar la metafísica… per pensar el ser com a event, com al configurar-se de la realitat particularment ligada a la situació de l'època» (Vattimo 1992, 7-8).

La mort del ideal absolut, del 1, converteix tota fonamentació despòtica en aparença, en mascara lleugera que es dóna un i altre cop de mode diferent, sense violències. D’aquesta manera, el subjecte, Déu, el ser mateix, no es sustentarà com postulava la metafísica sobre un sòl ferm on desplegar les identitats, sinó al contrari, ara s’entendrà com revirant sobre un abisme, sobre un sòl eventual, inestable, canviant. «Des de Copèrnic ha rodat l'home des del centre cap a la perifèria» (Nietzsche 2009, 34); és una migració existencial deguda a que els valors considerats suprems es van abandonant per inoperants, per mòrbids, el que ens aboca a un estat nihilista que contagia tota ontologia. He aquí que, al morir Déu, «la «veritat» serà aquella que fundamenti el pensament de la desfonamentació» (Vattimo 1992, 57), de la debilitació de tots els violents absoluts metafísics que pretenien posseir aqueix món vertader convertit ara en faula, en joc de màscares, en un ball on la diferència troba el seu protagonisme, lluny de la violència ontològica que sotmetia al ser amb la dominació metafísica.

Si el món real, material, es dóna com el lloc de la diferència, de l’etern retorn d’allò que és igual, on els absoluts expiren lentament davant la nostra incúria, ens veurem abocats a renunciar a les objectivitats, a la raó clàssica, a la Veritat, i haurem de començar a contar amb interpretacions, amb les diferents visions o perspectives que de les coses es donen, abraçant una racionalitat més plàstica, més flexible, que comprenga la mateixitat-diferència, de forma que el règim d’apropament per obtenir el possible sentit de les coses siga a través d’una ontologia estètica, de l’aísthesis de l‘anunciat etern retorn, d’eixa mateixitat-diferència que sol·licita l'hermenèutica, ja que tal sentit romandrà en el cor de les diferències, en les màscares que ara se’ns presenten més enllà de mi mateix, més enllà del subjecte, de Déu, en la faula, al món; i donat el crepuscle que tenyeix tota ontologia des de l’anunciada mort de Déu, donada aquesta inclinació nihilista, l’hermenèutica caldrà que es done com una hermenèutica tintada d’una notable dosi de nihilisme, el qual serà recollit a mode d’hermenèutica de la diferència, despullada ja de tota càrrega metafísica.

«A aquest significat desfonamentador de l'hermenèutica heideggeriana [de l'Andenken] s'uneix -legítimament, en aquestos termes- aquella ontologia hermenèutica que avui parla d'«inagotabilitat» com al caràcter del ser i de la veritat, i funda sobre ella la infinitut sempre oberta de la interpretació» (Vattimo 1986, 123-4).