Redéu, re-Déu!!!

Nietzsche ho anuncià a les darreries del segle XIX: «Got ist tot»; Vattimo continuà aquell legat resant allò de «ora che Dio è morto, volgliamo che vivano molti dei»; entretant, a nosaltres ens picaven els morros –i encara alguna marota refrena l’impuls– quan exclamàvem allò de «Redéu, redéu!!».

Nietzsche assetjà a Déu a La gaia ciència (1882) i, amb ell, al pensament metafísic de la història del ser. Al pregonar la mort de Déu –de l’ideal absolut–, el germànic clamava per retornar a la terra, a la realitat material i, amb açò no sols a abandonar sinó a invertir el platonisme que contagiava el pensament modern i que es fonamentava en la dualitat vertader-aparent. Per a Nietzsche, la realitat era una (vertader i aparent eren la mateixa cosa) i era material i viscuda. En tant material, no tenia lloc per als ideals; en tant viscuda, alhora que una, es podia donar de moltes maneres tot i ser la mateixa, ja que sobre un mateix horitzó es donaven tantes maneres de viure’l com protagonistes hi haguessin en ell. 

Aquesta realitat no necessitava al Déu-Un, donat que ara ja tenia als molts-déus, a la pluralitat de dacions, al joc de màscares o repeticions d’allò mateix que no es dóna igual: la diferència. Déu no era un, hi eren molts, que es repeteien un i altre cop sense relacions d’identitat, sinó de diferència; repeticions del que és el mateix però no idèntic, un continu de re-déus i re-déus i re-déus...

Així que, ara va i resulta que no era un malparlat... era un nihilista!!! Redéu, re-Déu!