Redéu, re-Déu!!!

Nietzsche ho anuncià a les darreries del segle XIX: «Got ist tot»; Vattimo continua actualment aquell legat resant allò de «ora che Dio è morto, volgliamo che vivano molti dei»; entretant, a nosaltres ens picaven els morros –i encara alguna marota refrena l’impuls– quan exclamàvem allò de «Redéu, redéu!!».

Nietzsche assetjà a Déu a La gaia ciència (1882) i, amb ell, al pensament metafísic de la història del ser. Al pregonar la mort de Déu –de l’ideal absolut–, el germànic clamava a retornar a la terra, a la realitat material i, amb açò no sols a abandonar sinó a invertir el malaltús platonisme que contagiava el pensament modern i que es fonamentava en la dualitat vertader-aparent. Per a Nietzsche, la realitat era una (vertader i aparent eren la mateixa cosa) i era material i viscuda. En tant material, no tenia lloc per als ideals; en tant viscuda, alhora que una es podia donar de moltes maneres tot i ser la mateixa, ja que sobre un mateix horitzó es donaven tantes maneres de viure’l com protagonistes hi haguessin en ell. 

Aquesta realitat no necessitava al Déu-Un, donat que ara ja tenia als molts-déus, a la pluralitat de dacions, al joc de màscares o repeticions d’allò mateix que no es dóna igual: la diferència. Déu no era un, hi eren molts que es repeteien un i altre cop sense relacions d’identitat, sinó de diferència, repeticions del que és el mateix però no idèntic, un continu de re-déus i re-déus i re-déus...

«Ora che Dio è morto, volgliamo che vivano molti dei. Vogliamo poterci muovere liberamente, ma senza alcuna rotondità classica, tra molti canoni, tra molti stili –di abbigliamento, di vita, di arte, di etica– vivendo come un autentico dovere etico e religioso la “thlipsis”, il tormento della molteplicità»

Redéu, re-Déu! Ara resulta que no era un malparlat... era un nihilista!!!