Redescobrint el llaüt


Article publicat a: Sons de la Mediterrània. 08/04/2013.
No és un fet desconegut, ni estrany, per als que ens hi dediquem que el llaüt i instruments de la família (bandúrria, citra, octavilla...) resulten, en comparança, un tant llunyans a certs sectors de població, especialment als qui no els és propera la música d’arrel –parlem segurament de la gran majoria–. Rere un gran esplendor de popularitat, crepuscular des de meitat segle XX, els llaüts han entrat en una mena de decadència popular que dura ja decennis i que sembla haver-los condemnat a un sever arraconament a camí entre les minvants rondalles folklòriques i les singulars orquestres de pols i pua, o en el pitjor dels casos al menyscapte –si em permeteu la llicència– que les tunes universitàries li infringeixen.

Certament és un instrument que ha anat veient com el seu camp d’acció s’anquilosava, i en gairebé cinquanta anys s’ha vist convertit en una mena de vella relíquia predestinada, almenys aparentment, a morir d’inanició, antigalles d’un passat gloriós que no s’ha sabut gestionar degudament per part dels que ens hi dediquem.

Afortunadament, les rondalles s’esforcen per perdurar a pesar de la carestia, i com si de peixos a contracorrent, alguns grups folk –lamentablement menys dels que s’esperaria– ens hem obstinat en mantenir el llaüt als escenaris tractant de regenerar el seu ús –d’altres han preferit substituir-los per bouzoukis, tembouras, mandoles o sazs– D’entre tots ells no es difícil lloar la feina persistent de gent com Tobal Rentero o Paco Lucas, als meus companys de Sitja que m’han permès mantenir el llaüt en la formació, o a Javier Mas, Eduard Iniesta, i a tants més d’una llista, a pesar de tot, prou més curta del que desitjaríem. Crec que gràcies a aquesta gent el llaüt ha trobat, si escau, certs espais de resistència i ha pogut mantenir-se als escenaris amb notable dignitat. Però aquesta dignitat és suficient? Ha de ser el llaüt un reliquiari extravagant de simpàtica positura que alguns romàntics ensonyats s’obstinen en reivindicar? O es pot demanar més?

Certament que alguns cantautors o grups pop-rock ocasionalment s’han permès certa llicència alhora de sacrificar la guitarra acústica, i han estimat oportú tenyir d’exotisme i mediterraneïtat els seus sons usant tímidament llaüts, i en certa mesura és d’agrair el gest, però tot i permetre que el llaüt toque terrenys infreqüents no sembla suficient... Afortunadament sempre hi ha sorpreses que fan que tot canvie. Farà un parell d’anys, quan des de Sitja invertíem afanys i temps per que la citra i l’octavilla aixafaren nous terrenys amb Musicabulari, aparegué com un oasi en mig del desert el Javier Mas acompanyant, llaüt en mà, ni més ni menys que al gran Leonard Cohen. No cal dir el que suposà aquesta fita per aquells qui ens considerem amants del llaüt... el que sí cal remarcar es la revalorització popular que açò suposà per a aquests instruments, segurament no hi ha precedents.


La gent, amant de la música en general, no tingueren més remei que obviar que eixe llaüt que ara acompanyava a Leonard Cohen era el mateix que usava la tediosa tuna de torn, i com si res, es permeteren redescobrir algunes de les possibilitats que aquest instrument oferia més enllà dels prejudicis habituals. Aquella visió, d’alguna manera, concedia als llaüts eixa mena de mirada estranya per a la que tot es possible, una mirada que no té preu. No sé si l’efecte Cohen hi tindrà res a veure, o si simplement aquesta mirada necessitava temps per ressorgir i havia arribat l’hora –els sistemes solen ser complexos–, el cas és que des d’aleshores sembla haver hagut cert canvi de disposició de les músiques en general vers el llaüt. A tall de mostra: en el meu cas puc dir que en els dos darrers anys he tingut la sort d’enregistrar, més enllà de la feina pròpia, llaüts i citra amb Les Deesses mortes i llaüts amb Malnom, més actualment espera una òpera rock, és a dir, feines que fa deu anys eren probablement impensables.

Vol dir açò que el llaüt està obrint-se nous camps d’acció? Què la música en general està redescobrint les possibilitats d’un instrument quasi oblidat? No ho se pas, falta temps, tal vegada només siguen llampades intermitents. El que sembla estar clar és que cal aprofitar cada espurna per fer sentir el so dels nostres instruments, sobre tot si provenen de finestrons rere els quals s’obre el món global del segle XXI, amb açò crec que estem tots d’acord.

Així doncs, una de les feines necessàries per que hom redescobrisca els llaüts, òbviament, és obrir-los a noves músiques, trencar els sostres de vidre que l’aïllen a les fonoteques i als museus vivents. Una de les més importants tasques és mostrar la seva competència principalment en la seva música materna, la d’arrel –no podem ignorar que un tret definitori d’aquesta és la sonoritat de corda doble o triple–, així com en músiques com el pop, el rock, la música clàssica, experimental, el jazz, la cançó d’autor... feina, com veiem, que poc a poc sembla va quallant i a la que ens deuríem bolcar més els músics i els mitjans de comunicació que estimem aquests instruments. L’altra, a la que ara ens dediquem a Sitja per tal de complementar la primera, és la de potenciar les possibilitats sonores i harmòniques de l’instrument per a que altres músics contemporanis i coetanis nostres es fixen amb ell, i això passa per reinventar l’instrument permeabilitzant-lo a la tecnologia del segle XXI.

Efectivament parle de perdre la temor alhora de trencar la puresa del so, d’alterar les funcions melòdiques, d’alliberar-lo dels cossets ortodoxos que constrenyen les interpretacions heretades, parle de cercar noves formes de sonar, de treballar. Per comprendre-ho cal primer que mirem al voltant i ens preguntem simplement cóm instruments com la guitarra o els teclats, contràriament al llaüt, han aconseguit mantenir-se en boga durant tant de temps i reinventar-se a cada gir musical. La resposta, crec, gira en torn a la plasticitat que s’han permès els músics alhora de reinventar les possibilitats sonores dels seus instruments, i el que és més important, alhora d’usar la tecnologia necessària per cada cas, adaptant-se als discursos del moment per satisfer les necessitats que d’ells sorgeixen.

El llaüt ha sofert poques o gairebé ninguna alteració o modificació durant el darrer segle, tant en quant a tecnologia i estructura respecta. No sóc lutier, amb la qual cosa no em toca parlar de qüestions estructurals, però si sóc usuari de llaüts, i les músiques que actualment desenvolupem amb Sitja me forcen particularment a demanar noves possibilitats i nous matisos sonors a l’instrument; noves possibilitats harmòniques i noves funcions melòdiques que van més enllà del mode o la tècnica que empre alhora de tocar: distorsions, reverberacions, efectes de loop, doblatge de veus. La música és un art exigent que es reinventa constantment, i exigeix als intèrprets així com als instruments que siguem permeables a les necessitats i ens adaptem a elles, d’altra manera ens ignora i busca altres sortides.


Pense que ens cal certa reflexió per veure els motius pels quals el llaüt ha estat gairebé seixanta anys eludint la tecnologia, preferint el refugi de les arrels i no arriscant la seva conservadora posició. Jo simplement he pres una decisió, en absolut incompatible amb mantenir les arrels, i ha estat obrir el llaüt a la tecnologia. A dia d’avui he rebut suficient feedback del nostre públic com per saber que el camí escollit no ha estat errat arran les meues pretensions, ja que la majoria de la gent que ens ha escoltat han mostrat grata sorpresa al redescobrir les possibilitats que ofereix un instrument del que no esperaven cap favor, especialment pel gir i la idiosincràsia que la nova tecnologia li han permès destapar; d’altres, potser menys, simplement s’han limitat a preguntar-me la gran pregunta que el llaüt ha de cercar en aquest inici de segle XXI: “Quin és eixe instrument?”, a la que només cal respondre’ls: “Acabeu de redescobrir el llaüt”.