El dia que vaig ficar un pedal de wah-wah al llaüt:

El dia que vaig ficar un pedal de wah-wah al llaüt no era un dia qualsevol, era un dia molt esperat per mi, un dia temut. El dia que vaig ficar un pedal de wah-wah al llaüt era un dia que tenia marcat al calendari i sobre el que havia estat meditant molt de temps, un dia d’aquells que saps que tard o d’hora arriben, però que evites pensar-ne per no fer mal cos. Entre tant, un exèrcit de formigues famolenques desfilava pel meu esquelet fent de la inquietud un calvari depriment. I és que una mena de culpa ancestral em queixalava les entranyes cada cop que mirava aquell pedal de distorsió; una mena de sensació pecaminosa, de brutedat viscosa se m’enganxava a la consciència i devorava la meua pau. Sentia com si estigués venent la meua ànima al dimoni, com si girés l’esquena a la Veritat. Temia eixe dia tant com l’esperava, però era inevitable, un tràngol que si no afrontava amb coratge em condemnaria a l’oprobi dels covards, i això era pitjor que la sensació d’immundícia.

El dia que vaig ficar un pedal de wah-wah al llaüt augurava com, des d’eixe moment, les coses ja no serien iguals; que el temps lliuraria un sospir al vent i les lleis naturals gemegarien per un instant; que el silenci s’esquerdaria per sempre i l’harmonia ecumènica es veuria alterada per primer cop. Augurava un abans i un després en la meua vida, com si d’una experiència-cim és tractés, una experiència que extasiaria la meva paupèrrima existència i em faria transcendir els límits de la carn... el dia que vaig ficar un pedal de wah-wah al llaüt.

Pensava que al pitjar aquell maligne mecanisme el so que perbocaria el llaüt detonaria els murs de la consuetud, com un so transgressor, poderós. Un so que transcendiria els límits del conservadorisme d’una manera tal que tots els folkloristes ortodoxos del món caurien víctimes d’atacs epilèptics. Mentre que els més temperats sucumbirien a un irremeiable trastorn bipolar que arrossegarien la resta dels seus dies com un histèric record. Pensava que el meu llaüt generaria un desori tal que el mateix Déu aprofitaria el desconcert per reajustar certes errades de Creació i fulminaria d’un llamp a tots els presidents de Grups de Danses i directors de Rondalla... pensava jo que passaria.

 

Com podreu entendre, una funesta esgarrifança m’estrenyia els ganglis limfàtics només de pensar-ho, una culpa insuportable afligia la meua ànima i empobria la meua salut. Pobra gent! Pobres folkloristes in partibus infidelium!

Pensava alhora, el dia que vaig ficar un pedal de wah-wah al llaüt, que els joves amb barba i ulleres de pasta, obsessionats per descobrir noves sensacions i innovar a tota costa, advertirien un so tan inusual, tan incomparable, que no podrien refer-se del xoc extàtic que sofririen, i entrarien en una mena de trànsit fastuós que els deixaria atordits ad aeternum. I pel que fa a la llarga rengla d’aspirants a artistes moderns, aquells que fins ara podien amagar la falta de talent rere ukeleles d’importació made in Taiwan, quedarien tan desballestats per la sensació que no sabrien a qui seguir, ni a qui imitar, i el so violent d’aquell llaüt els condemnaria a fer tombs la resta de la seva vida sense meta ni objectiu, arrossegant la desídia i l’abominació del desconcert per sales, teatres i carrers. Un drama terrible que em costava assumir...  A pesar de tot, el que més temia, el que més m’inquietava el dia que vaig ficar un pedal de wah-wah al llaüt, era la memòria de Jimi Hendrix. Pensar en cóm s’esgarrifaria en la seva tomba al saber d’allò em feia esgarrifar a mi amb igual intensitat.... però això ja són supersticions d’un instrumentista angoixat.

Fos com fos, a la fi arribà el moment de ficar el pedal de wah-wah al meu llaüt. Em vaig recloure en la més profunda soledat, vaig aclaparar la tremor del meu esperit, i vaig desenfundar l’instrument amb gran reverència. Un cable jack-jack feia de cordó umbilical a aquell funest experiment. Llaüt i pedal quedaven lligats mentre guardaven un xic d’energia suficient com per donar-los vida. Em sentia Víctor Frankenstein en plena eufòria. Estava creant un monstre meravellós que desafiaria tota lògica, un ésser sense precedents que podria canviar l’ordre imperant... I finalment, rere una amarga pausa que durà una vida, vaig engegar l’amplificador i començà a sonar aquell so desconcertant... Sabeu què passa? Sabeu que passà el dia que, per fi, vaig ficar un pedal de wah-wah al llaüt? Doncs no passà res, res de res.