Cada cultura: cada vida: cada món:
Cada cultura és un mecanisme
d’interpretació de la realitat, un mecanisme per entendre i dotar de sentit (λóγος)
allò que ens circumda, la realitat que ens envolta, el nostre món. Cada cultura
representa una manera pròpia i diferent de salvar
la circumstància, car cada cultura implica un conjunt delimitat de conceptes a
través dels quals percebre l’univers. No devem oblidar que no veiem únicament a
través dels ulls –dels sentits–, si així fos sols obtindríem un retaule
impressionista de la realitat: superfícies.
Cal tenir sempre present que la percepció implica més processos i, per tant,
treballa també a través de les idees, dels conceptes,
permetent que arribem així a la profunditat
de les coses, a la manera en que cada cosa es relaciona amb altres coses, amb
un mateix, i amb la resta del univers. Sols a través del concepte arribem al
sentit que alberguen silencioses les coses que ens envolten.
A través dels ulls veiem una realitat
impressionista, patent, que biològicament seria comuna a tots els pobles i
cultures, a tot ésser viu. Però la sensació pura no és possible –qui aprèn a
llegir sempre busca paraules en el conjunt de lletres–. A través dels
conceptes –de disposició biogràfica– interpretem ineludiblement allò que capten
els ulls, veiem el món, el nostre món. El
llenguatge crea realitats, i és generatiu. Cada cultura, doncs, és un niu
de conceptes i de generació de conceptes, creadora de mons; cada cultura és,
doncs, un òrgan col·lectiu de percepció, una cosmovisió (Weltanschauung) que permetrà a cada poble l’esclariment (ἀλήθεια) i afirmació d’una determinada versió
de la realitat, de la seva pròpia, una possibilitat entre tantes, un punt de
vista, una perspectiva de la veritat.
Cada vida, cada cultura,
és una oportunitat distinta d’arrimar-nos a la veritat de les coses, una
perspectiva a sumar a la gran perspectiva humana que aspira a eixa possibilitat
ideal i ètica de veritat. Per contra, cada pèrdua és una tragèdia incorregible,
una aniquilació del sentit, una llosa de silenci que ja no podrem reparar.
«Un
mismo trozo de tierra se multiplica en tantos paisajes cuantos sean los hombres
o los pueblos que por él pasan» (OC, VIII, 54).
