Reconstruir Babel:


Diuen que Babel fou una ciutat-torre construïda per aquells qui sobrevisqueren al Diluvi Universal. Una torre que aspirava arribar al Cel, a ser prou elevada com per resguardar-se de qualsevol futur puniment. Els homes, que aleshores parlaven una mateixa llengua, col·laboraren per erigir-la a una sola veu. Veu, però, que no era la de Déu sinó la d’aquells envanits homes que es consideraven autosuficients. Així que Déu entengué aquella hybris com un desafiament al seu poder, al seu tron, i optà per la confusió, multiplicant les llengües dels homes constructors. I Babel és convertí en Quimera.

Existeixen incomptables interpretacions d'aquella efemèride babilònica, d'èpoques distintes i codis dispars. Amb tot, no puc evitar sumar-me al cor afegint les impressions que em genera avui un relat com aquest. Avui, quan la caduca i alhora imperible Modernitat diu haber mort a “Déu”; quan Nietzsche[1] ens ho ha fet comprensible i Vattimo[2] ho ha proclamat als quatre vents; quan les noves tecnologies ens permeten solcs d’immadura transparència i instantània connexió; i la maquinària capitalista, rere anys de sembra i silenciosa contumàcia, fa collita al camp orbital d’individus agarbellats en feixos vegetals.

Si constrenyia fa dos segles llençar un clam per reprendre l’art de reflexionar, ara és encara més urgent la necessitat, car vivim una pandèmia d'anorreament, de conseqüències incorregibles. Aniquilats per inconnexió, amb una soledat sense propòssit, desfilem pel limit de l'abisme, sobre el mateix parany que Déu preparà a Babel... Serem capaços de llençar a perdre tants anys de reorganització?

Pense que Déu cometé un descuit quan tractà de mitigar als homes a Babel -alguns diran que forma part de la bondat que el defineix, perquè no és consubstancial a Déu el fet d'errar-. El cas és que donà per fet que multiplicant les llengües dissiparia l’atreviment i la gosadia dels mortals. I és cert que guanyà temps, però potser no advertí que amb allò forjà les sagetes que, amb el temps, el sacrificarien.
Al multiplicar les llengües també multiplicà els mons. Déu ens privà de la Veritat de les coses, però ens lliurà a les perspectives, a les mirades circunscrites, a les múltiples veritats. Molts trigaren a adonar-se’n de l'oportunitat que allò suposava; obtusos i arrogants, continuaren creient que tenien davant la Paraula, que la seua porció era la única plenificada, i per assegurar-se que ningú ho qüestionava es lliuraren reguers de sang. Però cada cop la Paraula s'escoltava més i més dèbil, més i més lluny... res quedava sota l’embolcall.

Esgotats, rendits, pot ser que decebuts... començaren a guaitar alguns a qui la debilitat ja no els era incòmoda, a qui la multiplicitat els era tan familiar que no flirtejava amb la contradicció, uns pocs qui advertiren que, amb la presència absent de la Paraula, «només entre tots els homes es podia arribar a viure allò que es Humà», no allò que és Diví, allò Diví potser ja no importava tant. Fou Goethe, entre d'altres, qui donà veu a aquells a qui entengueren com la jugada de Babel no havia estat més que un tour de main, un joc de mans per destorbar una arrogància no benvinguda per Ell.

No fa massa, rere una perllongada i inacabable nit, amb la llum de l'alba trencant l'horitzó, que nets de temors i culpabilitats els humans ens hem atrevit a mirar, hem deixat de veure per, per fi, tornar a mirar. Només calia traure el vel[3] de l'obstinació, i assumir que el món no era més que això, un que ara se'ns dóna en minúscules, de maneres parcials. I si per ventura aconseguírem agrupar les múltiples mirades, si per ventura les persones aconseguírem entendre'ns més enllà de les paraules disonants, qui sap si fins i tot podríem mirar cara a cara a Déu, tornar-li la mirada.

Malgrat tot, alguna cosa deguera fer bé Déu en el seu correctiu, alguna que no aconseguim salvar, quan, rere milers d’anys de batallar entre nosaltres, encara no hem après a comprendre’ns, una pena que ara pesa més, ara que tenim a mà els mitjans necessaris per juxtaposar les nostres mirades. 
Ens manca la voluntat de fer-ho. 
Ara, quan tenim totes les ferramentes necessàries per dominar el present, per conèixer i aprendre del passat, fins i tot per poder predir (!!) aspectes del futur; ara que disposem de la clau que ens podria obrir les portes del Cel, sembla que el record de la mà venjativa de Déu torna a sobrevolar el nostre esperit infantil, i simplement ho deixem córrer... quina llástima! Quina llàstima que siga ara, quan sabem que no és amb Ell amb qui ens les hem de veure.
Si alguna cosa hem descobert amb el temps és que hi ha altres portes per entrar al Cel, però per aquestes cal acceptar que el Cel fa temps que no és enlloc, no serà amb una torre que hi arribarem, no serà mirant als núvols que l'assolirem. El Tot no està enlloc, sinó disseminat arreu, en les distintes veus que poblen la Terra, en la Terra mateix que adoleix, amb les seves criatures, de la nostra insensatesa.
Però continuem no volent veure la porta que tenim a l'abast. Així que sí, sempre he pensat que eixa és l'autèntica venjança que Déu infringí en els humans a Babel, no la multiplicitat de codis, sino haver instaurat en el nostre esperit la temor a la concordia, la por al reconeixement del món, dels altres, potser que fins i tot d'un mateix. Creiem que ens privaren del Verb, però el que s'ens arrabatà fou la confiança amb nosaltres mateixos, i d'aleshores seguim buscant-la arreu.



[1] «Gott ist tot». Cfr. NIETZSCHE, Friedrich. La Gaya Ciencia. Madrid: EDAF, 2002.
[2] «Ora che Dio è morto, vogliamo che vivano molti dèi. Vogliamo poterci muovere liberamente, ma senza alcuna rotondità classica, tra molti canoni, tra molti stili - di abbigliamento, di vita, di arte, di etica - vivendo come un autentico dovere etico e religioso la “thlipsis”, il tormento della molteplicità» VATTIMO, Gianni. (2002).
[3] Revelació: apokalipsis (Ἀποκάλυψις).