Reconstruir Babel:
Babel fou una
ciutat-torre construïda per aquells qui sobrevisqueren al nefast Diluvi
Universal. Una torre que aspirava arribar al Cel, ser prou elevada com per
resguardar-se de tot futur puniment. Els homes, que aleshores parlaven una
mateixa llengua, col·laboraren per erigir-la a una sola veu. Veu, però, que no
era la de Déu, sinó la d’aquells envanits homes que es consideraven
autosuficients. Déu entengué aquell gest com un desafiament al seu absolutisme,
al seu tron. Davant el desaire, optà per generar confusió entre els homes i multiplicant
les llengües dels constructors trencà tota opció d’entesa. Babel quedà en
quimera.
Existeixen incomptables interpretacions a la narració, sensu stricto el que acabe de fer n’és una més d’elles, bastant
superficial i tosca per això, però com que no és altre el meu propòsit que
rememorar una gesta que hom pot trobar versada de primera mà a la prestatgeria
de casa, n’és més que suficient. Només cal ficar en circumstància al lector.
No puc remeiar, però, convidar-lo a compartir eixes primeres impressions
que ens genera avui dia un text com el que narra l’efemèride babilònica. I dic
bé avui dia, quan la modernitat va –per fi– matar a “Déu”; quan Nietzsche[1]
ens ho feu comprensible i Vattimo[2]
ho proclamà als quatre vents; quan les noves tecnologies ens permeten solcs
d’immadura transparència i instantània connexió; quan la maquinària
capitalista, rere anys de sembra i silenciosa contumàcia, fa collita al camp
orbital d’uns individus que, més que mai, s’agrupen en feixos vegetals; homínids
d’homogeneïtzades apetències, d'endormiscada mirada crítica; masses que
s’alimenten d’impressions oblidant –no ignorant sinó desconeixent– la profunditat
latent de les coses; homuncles que veuen, però no saben mirar; persones de la
varietat vers la que Ortega prevenia fa ara cent anys[3],
però que en compte d’aturar l’epidèmia sembla que l’hagem estès per tot arreu,
fins i tot contagiant als seus admirats gòtics del nord.
Si constrenyia en temps d’Ortega llençar un clam per que hom s’esforcés a reprendre
l’art de reflexionar, és ara encara més indefugible proclamar tal necessitat,
car la pandèmia comença presentar conseqüències ja incorregibles. Quan més ens
resistim a exercitar la capacitat crítica i a assumir la responsabilitat del
nostre moment, més aniquilats per inconnexió estarem, i la soledat pot fer que
recaiguem en el parany que Déu ens preparà a Babel. No podem llençar a perdre tants
anys de reorganització.
I és que Déu cometé un error al tractar de mitigar als homes de Babel.
Cregué que al multiplicar les llengües acabaria amb l’atreviment i la gosadia dels
humans. Guanyà temps, no hi cap dubte, però evitant el foc caigué a les brases,
ja que amb allò forjà l’espasa que, amb el temps, el sacrificaria.
Al multiplicar les llengües multiplicà els mons dels homes. La cosa en sí
–la Veritat de les coses– deixà de ser possible per a ells, només perspectives
de la cosa eren ara aprehensibles. La majoria dels homes, consternats, no foren
capaços d’adonar-se’n del parany. Continuaren creient-se posseïdors de la
Veritat, però quan la confrontaven amb els altres divergia, no encaixava. Aviat
començaren a dissentir entre ells, cap volia renunciar a semblant tresor –ignoraven,
però, que ja res quedava sota l’embolcall–. Davant el bullici i la plena fe de
que les evidències els avalaven, hom s’afanà per imposar la seva versió de la
Veritat –la seva veritat– a la resta. La violència no trigà a impregnar l’ADN
humà, i imperà en el seu comportament durant milers d’anys.
Però arribà un moment en que, alguns homes, decidiren aturar eixa frenesia.
Contra la impostada “natura humana”, contra els senyors de la guerra que
convertiren el desori en negoci, contra els emissaris d’aquell Déu que puní l’esperit
humà amb la disgregació... aparegueren aquells qui de la debilitat veieren
oportunitat. La multiplicitat no necessàriament devia ser contradicció, al
contrari, aquells poc homes advertiren que «només entre tots els homes es pot arribar
a viure allò que es Humà». Fou Goethe un dels qui anunciaren el camí, molts
altres els seguiren en aquella marxa dialèctica. I és que només calia un insight per advertir que la jugada de
Déu no havia estat més que un joc de mans –un tour de main– i ficar en marxa la voluntat humana.
Rere la basta i perllongada confusió, resultà no haver-hi més que una
encoberta claredat, només calia traure el vel[4]
–revelació–, només calia deixar de veure les impressions del món i emprendre la
intencionada acció de mirar, d’atendre
les coses i descobrir en elles, simplement, que allò que responen al nostre
escrutini és només una part del que plenament són. Mai les coses ens presenten la
totalitat del que són, ja que responen a una pregunta nostra, que pel malefici
diví, sempre serà parcial, epocal, situada, fruit d’una llengua particular. Els
homes som contenidors de llengües concretes i dispars, de cultures que es
llencen irremeiables a interpretar la circumstància. No hi ha una Veritat, hi
han innumerables, i si per ventura aconseguírem agrupar-les podríem mirar cara
a cara a Déu i comprendre’l. Per això temia la llengua única, però això tem la
unió dels homes.
Ara, rere milers d’anys de batallar, hem après a comprendre’ns, només ens cal
la voluntat d’exercir tal pretensió. Ara, rere milers d’anys de batallar, tenim
les ferramentes per dominar el present –comunicacions globals, internet,
transports...–, per saber del passat
–l’hermenèutica, la historia, l’arqueologia...–, i per poder predir (!!)
el futur –l’estadística, la meteorologia, l’economia...–. Amb elles podem
accedir al Tot, però només acceptant que eixe Tot no està enlloc més que
disseminat arreu de l’espaitemps, però arreu està ara més a l’abast que mai, frívolament
rere un clic d’ordinador. Passat,
futur, present; totes les veus, totes les llengües, tots els temps; naufraguen
ara per l’oceà virtual a l’espera de que una mirada escrutadora i entusiasmada
les salve i les ordene i les agrupe,
i tracte de desvelar el sentit que amaguen, la veritat com a revelació (ἀλήθεια).
Potser la xarxa no sia més que un vast fonament sobre el que reconstruir
Babel, el compartit i còmplice intent d’emancipació que situa a l’ésser humà al
centre de tot horitzó. Al cap i a la fi, els traductors estan a l’ordre del
dia. Però la xarxa, Babel són només infraestructures que articulen i
possibiliten que puguem ser plenament, abans cal que cada home estime arribar a ser aquell qui és[5].
[1] «Gott ist tot».
Cfr. NIETZSCHE, Friedrich. La Gaya
Ciencia. Madrid: EDAF, 2002.
[2] «Ora che Dio è morto, vogliamo che vivano molti dèi.
Vogliamo poterci muovere liberamente, ma senza alcuna rotondità classica, tra
molti canoni, tra molti stili - di abbigliamento, di vita, di arte, di etica -
vivendo come un autentico dovere etico e religioso la “thlipsis”, il tormento della molteplicità» VATTIMO, Gianni. (2002).
[3] ORTEGA Y GASSET,
José. Meditaciones del Quijote. (9ª
Ed.). Ed. a cargo de Paulino Garagorri. Madrid: Alianza: Revista de Occidente,
2008.
[4] Revelació: apokalipsis (Ἀποκάλυψις).
[5] «εἰμί εἰμί οιος εσσι»
(Píndaro).