Reconstruir Babel:


Babel fou una ciutat-torre construïda per aquells qui sobrevisqueren al nefast Diluvi Universal. Una torre que aspirava arribar al Cel, ser prou elevada com per resguardar-se de tot futur puniment. Els homes, que aleshores parlaven una mateixa llengua, col·laboraren per erigir-la a una sola veu. Veu, però, que no era la de Déu, sinó la d’aquells envanits homes que es consideraven autosuficients. Déu entengué aquell gest com un desafiament al seu absolutisme, al seu tron. Davant el desaire, optà per generar confusió entre els homes i multiplicant les llengües dels constructors trencà tota opció d’entesa. Babel quedà en quimera.

Existeixen incomptables interpretacions a la narració, sensu stricto el que acabe de fer n’és una més d’elles, bastant superficial i tosca per això, però com que no és altre el meu propòsit que rememorar una gesta que hom pot trobar versada de primera mà a la prestatgeria de casa, n’és més que suficient. Només cal ficar en circumstància al lector.
No puc remeiar, però, convidar-lo a compartir eixes primeres impressions que ens genera avui dia un text com el que narra l’efemèride babilònica. I dic bé avui dia, quan la modernitat va –per fi– matar a “Déu”; quan Nietzsche[1] ens ho feu comprensible i Vattimo[2] ho proclamà als quatre vents; quan les noves tecnologies ens permeten solcs d’immadura transparència i instantània connexió; quan la maquinària capitalista, rere anys de sembra i silenciosa contumàcia, fa collita al camp orbital d’uns individus que, més que mai, s’agrupen en feixos vegetals; homínids d’homogeneïtzades apetències, d'endormiscada mirada crítica; masses que s’alimenten d’impressions oblidant –no ignorant sinó desconeixent– la profunditat latent de les coses; homuncles que veuen, però no saben mirar; persones de la varietat vers la que Ortega prevenia fa ara cent anys[3], però que en compte d’aturar l’epidèmia sembla que l’hagem estès per tot arreu, fins i tot contagiant als seus admirats gòtics del nord.

Si constrenyia en temps d’Ortega llençar un clam per que hom s’esforcés a reprendre l’art de reflexionar, és ara encara més indefugible proclamar tal necessitat, car la pandèmia comença presentar conseqüències ja incorregibles. Quan més ens resistim a exercitar la capacitat crítica i a assumir la responsabilitat del nostre moment, més aniquilats per inconnexió estarem, i la soledat pot fer que recaiguem en el parany que Déu ens preparà a Babel. No podem llençar a perdre tants anys de reorganització.

I és que Déu cometé un error al tractar de mitigar als homes de Babel. Cregué que al multiplicar les llengües acabaria amb l’atreviment i la gosadia dels humans. Guanyà temps, no hi cap dubte, però evitant el foc caigué a les brases, ja que amb allò forjà l’espasa que, amb el temps, el sacrificaria.
Al multiplicar les llengües multiplicà els mons dels homes. La cosa en sí –la Veritat de les coses– deixà de ser possible per a ells, només perspectives de la cosa eren ara aprehensibles. La majoria dels homes, consternats, no foren capaços d’adonar-se’n del parany. Continuaren creient-se posseïdors de la Veritat, però quan la confrontaven amb els altres divergia, no encaixava. Aviat començaren a dissentir entre ells, cap volia renunciar a semblant tresor –ignoraven, però, que ja res quedava sota l’embolcall–. Davant el bullici i la plena fe de que les evidències els avalaven, hom s’afanà per imposar la seva versió de la Veritat –la seva veritat– a la resta. La violència no trigà a impregnar l’ADN humà, i imperà en el seu comportament durant milers d’anys.

Però arribà un moment en que, alguns homes, decidiren aturar eixa frenesia. Contra la impostada “natura humana”, contra els senyors de la guerra que convertiren el desori en negoci, contra els emissaris d’aquell Déu que puní l’esperit humà amb la disgregació... aparegueren aquells qui de la debilitat veieren oportunitat. La multiplicitat no necessàriament devia ser contradicció, al contrari, aquells poc homes advertiren que «només entre tots els homes es pot arribar a viure allò que es Humà». Fou Goethe un dels qui anunciaren el camí, molts altres els seguiren en aquella marxa dialèctica. I és que només calia un insight per advertir que la jugada de Déu no havia estat més que un joc de mans –un tour de main– i ficar en marxa la voluntat humana.

Rere la basta i perllongada confusió, resultà no haver-hi més que una encoberta claredat, només calia traure el vel[4] –revelació–, només calia deixar de veure les impressions del món i emprendre la intencionada acció de mirar, d’atendre les coses i descobrir en elles, simplement, que allò que responen al nostre escrutini és només una part del que plenament són. Mai les coses ens presenten la totalitat del que són, ja que responen a una pregunta nostra, que pel malefici diví, sempre serà parcial, epocal, situada, fruit d’una llengua particular. Els homes som contenidors de llengües concretes i dispars, de cultures que es llencen irremeiables a interpretar la circumstància. No hi ha una Veritat, hi han innumerables, i si per ventura aconseguírem agrupar-les podríem mirar cara a cara a Déu i comprendre’l. Per això temia la llengua única, però això tem la unió dels homes.

Ara, rere milers d’anys de batallar, hem après a comprendre’ns, només ens cal la voluntat d’exercir tal pretensió. Ara, rere milers d’anys de batallar, tenim les ferramentes per dominar el present –comunicacions globals, internet, transports...–, per saber del passat  –l’hermenèutica, la historia, l’arqueologia...–, i per poder predir (!!) el futur –l’estadística, la meteorologia, l’economia...–. Amb elles podem accedir al Tot, però només acceptant que eixe Tot no està enlloc més que disseminat arreu de l’espaitemps, però arreu està ara més a l’abast que mai, frívolament rere un clic d’ordinador. Passat, futur, present; totes les veus, totes les llengües, tots els temps; naufraguen ara per l’oceà virtual a l’espera de que una mirada escrutadora i entusiasmada les salve i les ordene i les agrupe, i tracte de desvelar el sentit que amaguen, la veritat com a revelació (ἀλήθεια).

Potser la xarxa no sia més que un vast fonament sobre el que reconstruir Babel, el compartit i còmplice intent d’emancipació que situa a l’ésser humà al centre de tot horitzó. Al cap i a la fi, els traductors estan a l’ordre del dia. Però la xarxa, Babel són només infraestructures que articulen i possibiliten que puguem ser plenament, abans cal que cada home estime arribar a ser aquell qui és[5].







[1] «Gott ist tot». Cfr. NIETZSCHE, Friedrich. La Gaya Ciencia. Madrid: EDAF, 2002.
[2] «Ora che Dio è morto, vogliamo che vivano molti dèi. Vogliamo poterci muovere liberamente, ma senza alcuna rotondità classica, tra molti canoni, tra molti stili - di abbigliamento, di vita, di arte, di etica - vivendo come un autentico dovere etico e religioso la “thlipsis”, il tormento della molteplicità» VATTIMO, Gianni. (2002).
[3] ORTEGA Y GASSET, José. Meditaciones del Quijote. (9ª Ed.). Ed. a cargo de Paulino Garagorri. Madrid: Alianza: Revista de Occidente, 2008.
[4] Revelació: apokalipsis (Ἀποκάλυψις).
[5] «εἰμί εἰμί οιος εσσι» (Píndaro).