Música valenciana, "música en valencià"
Reflexió publicada a Sons de la Mediterrània. 26/01/16
És possible que, degut al títol de
l’article, hom espere trobar en aquestes línies un espai de reflexió sobre les
senyes d’identitat valencianes a través de les nostres músiques. Música
valenciana, música en valencià, són efectivament dues modalitats de música que
es fa al País Valencià i que, d’alguna manera, afecten o impliquen aspectes de
la nostra identitat. Per tant, podríem dir que sí, que el motiu del present
article és reflexionar una mica sobre alguns aspectes identitaris, però estem obligats
a matisar l’afirmació, doncs seria molt agosarat per la nostra banda pretendre
un tema tan bast en un espai tan breu. Direm més, al nostre parer reflexionar i
valorar les senyes d’identitat d’un poble ja ens sembla, en si mateix, una
tasca, si menys no, controvertida i atrevida per part de qui la practique,
doncs mai deixa en bona situació a qui la pretén. Definir senyes d’identitat sol
acabar sent una tasca excloent, principalment perquè consisteix en identificar
hàbits o usos amb un col·lectiu humà –tant canviant i polièdric!–, el que sol
generar ideals de normativitat i, en conseqüència, marges, heterotopies, zones
frontereres que, en molts casos, queden a mercè d’algun il·luminat qui, amb
excessiva facilitat i impunitat, muda el terme “diferència” a “perversió”, i
les conseqüències són ben sabudes. A d’això doncs no dedicarem l’article,
estimem més pecar d’humils i conformar-nos en convidar al lector simplement a reflexionar
al voltant d’un aspecte del gran aglomerat que és l’estudi de les identitats: la
música; en aquest cas de la música valenciana en el context actual, del seu
lloc entre les diferents senyes d’identitat; eixa música vinculada a les
nostres tradicions i que és part íntegra del nostre patrimoni; una música que
no necessàriament coincideix amb l’altra part del lema del nostre article: la
“música en valencià”. I és que podem dir, i amb això avancem posicions
plantejant l’origen de la reflexió, que mentre que la música valenciana
–entenent-la com ací l’entenem[1]– és
coherentment música en valencià; la música en valencià, no té perquè ser música
pròpiament valenciana.
Al País Valencià, com a d’altres pobles,
la llengua –per citar un exemple– representa un dels usos que més
s’identifiquen amb la seua gent. Si hom escolta a una persona usar el valencià,
podem assegurar que ràpidament farà la identificació de l’ús lingüístic i
afirmarà prest que “eixa persona és valenciana” –el que no implica que, no parlar-la,
excloga valencianitat, quede dit–. Doncs, com ocorre amb la llengua, passa amb
la seua música. Fandangos, jotes, seguidilles, boleros... hom els identifica
amb certa facilitat als valencians. Els seus ritmes, les sonoritats, el tipus
de cant, tot plegat succeeix com quan escoltem quelcom parlar la nostra
llengua. Són músiques que conformen la banda sonora del poble valencià
considerat històricament. Durant anys, a les places, als masos, a les tavernes,
al camp, aquestes han acompanyat a la resta d’usos i costums de la gent del
nostre país convertint-se, sens dubte, en un element patrimonial.
Succeeix, no obstant, que, a diferència
del que ocorre amb la llengua, el tractament que ha rebut la música, sobre tot
institucionalment, ha estat ben distint. Mentre que els esforços comunitaris
han procurat per traure, per tots els mitjans, la llengua al carrer; la música,
per contra, ha anat confinant-se als museus. Sense entrar ací en si la feina dels
folkloristes ha estat la més encertada o no, el cas és que la salvaguarda ha
convertit la nostra música en arxiu i, en conseqüència, susceptible a
l’envelliment i al desús[2]. No
evitar que la música es mantingués o tornés als carrers –si és que es podia
evitar, i nosaltres no només creiem que sí, sinó que encara hi treballem per
això[3]– ha
estat un dels més magres errors dels valencians. Invertir fonamentalment en la
salvaguarda i menysprear l’intent de mantenir viva la música, el seu ús social,
ha estat un error d’estratègia nefast –i si en algun moment s’ha intentat,
vistos els resultats obtinguts podem dir que no s’ha fet de manera adequada–.
Tal que els valencians, necessitats com tot poble d’expressar els seus
sentiments, per manca d’una música pròpia d’ús popular, aviat acudiren a la
importació musical per tal de donar veu a les seues emocions. Podríem dir que
ací naix “la música en valencià”, un desesperat intent de vertebració cultural
d’un poble que, al arxivar la seua música i acceptar el seu estat agonitzant –fos
o no un diagnòstic encertat–, es quedà sense veu pròpia i acabà necessitant d’una
al·lòctona per expressar-se (siga el folc americà, el pop britànic, etc.).
Aquestes músiques, degudament traduïdes i adaptades a les inquietuds i
interessos dels valencians, ocuparen l’espai social que deixà descobert la
nostra música, la valenciana. Ara bé, cal dir que importar músiques no és
dolent en si mateix, la permeabilitat cultural dóna riquesa a la pròpia
cultura, però sempre que no siga resultat d’una fugida cap endavant, sempre que
no siga per manca d’un discurs propi, ja que aleshores no és una elecció, sinó
símptoma d’un mal endogen molt més profund.
Així però, a pesar de l’estat moribund
en el que es trobe un arxiu, sempre pot tornar a l’espai públic si hi ha voluntat
de fer-ho[4]. Així
com el poble valencià surt a la defensa de diverses senyes d’identitat com pot
ser la llengua, no s’entén com no succeeix res semblant amb la música. A nosaltres,
personalment, ens crea bastant estupor veure com col·lectius i plataformes,
músics i industria en general, llancen la seua aposta per promoure i defensar allò
que han batejat com a “música en valencià” mentre confinen la música valenciana
a un departament que, en el millor dels casos, acaben anomenant “folc”. És com
si acceptaren una mort anunciada i soterraren en vida una part del seu
patrimoni. Esmussa més quan, a sobre, gosen parlar de normalització... en fi!
Plantejada la qüestió, personalment crec que definir la música per l’idioma en que versa és un gest pobre, propi d’algú que sofreix d’un complex d’inferioritat irresolt que ofega amb ell les ambicions i les ganes de competir en un món intricat i global. A la llarga, aquest provincianisme fa més mal que bé a la industria musical, doncs genera parcel·les en un camp que deuria de ser il·limitat. La música és un llenguatge en si mateix, no li calen més apel·latius.
Però també és cert que vertebrar mínimament una industria en un moment de penúria, com a mesura d’autoprotecció, pot ser intel·ligent. Ara bé, sempre que siga el pas previ a una nova emergència. Fer música en valencià o en la llengua que siga és bo, molt bo, i ens alegra força que la gent use el valencià per expressar-se en un món global i interconnectat, on les fronteres dels estils musicals han quedat diluïdes i hom fa de tot, però això no lleva que els esforços institucionals i creatius es monopolitzen en la promoció lingüística i ignoren la musical. Per a que les músiques al·lòctones enriquesquen la cultura valenciana, cal que la impregnen, no que la substituïsquen. Un repte que, al nostre parer, els músics valencians no poden deixar passar més és retrobar-se amb la música valenciana, amb la música que ens vertebra com a poble i ens alinea amb els nostres avantpassats; retrobar-la i experimentar amb ella, portar-la cap a eixes estètiques de les que s’han embegut al treballar amb altres músiques, traure-la de l’arxiu i recrear-la, tornar-la a la contemporaneïtat. No fer-ho, ignorar la responsabilitat de defensar i usar la seua música, anirà sempre en detriment de la credibilitat que mantinguen cada cop que es cobrisquen de senyeres. Eixa és la nostra visió, quede la reflexió plantejada.
[1] Per “música
valenciana” esmentem específicament aquelles músiques que, o bé són originaries
del poble valencià, o bé mantenen una identificació històrica amb el poble
valencià i que, durant generacions, han estat apropiades per la seua gent.
Podríem dir-les, per tant, tradicionals. Reconeixem, doncs, que aquesta és una
definició restrictiva del terme, ja que ben bé podríem entendre per “musica
valenciana” tota aquella música feta al País Valencià, o creada per valencians.
Per qüestions operatives, no obstant, hem estimat quedar-nos en la primera
accepció i avisar, per a que ningú es porte a engany.
[2] Sobre l’efecte de
l’arxiu en el patrimoni immaterial, veure: DERRIDA, J. (2008). Mal d’archive, une impression freudienne.
Paris: Ed. Galilée; també MONTESÓ, J. (2012). “Allò nou, arxius culturals i
desarrelaments populars”. Quadrivium,
3, pp. 31-43.
[4] Sobre l’intercanvi
de materials entre l’espai profà o popular i l’espai culte o arxiu, podeu
veure: LIESSMANN, K. P. (2006): Filosofía del Arte Moderno. Barcelona:
Herder. També GROYS, B. (2005): Sobre lo nuevo: ensayo de una economía
cultural. València: Pre-textos.